Quan va agafar aquell autobús que li va portar tan lluny que ni tan sols podia esbrinar on era realment...quan el va agafar va sospirar tot i mirant l´horitzó-no precisament el d´expectatives- i va cridar amb totes ses forces, perquè (definitivament) ho sabia: lluny de tot i molt egoista, però al cap i a la fi, allò que la persona volia.Amb un cinisme absolut i amb llàgrimes als ulls, tenia una alta possibilitat de no poder oblidar el moment aquell, quan la sang plenava els seus braços i el mirall multicolor li furtava la poqueta vista que tenia.
Separació i conclusió, un final que no es volia disoldre però que va acabar amb sa persona. No volia, però allà estava. Potser per sempre. Al cap i a la fi, el cinisme sempre ens dóna una bona ombra a l´estiu. De vegades cal saber aprofitar-la, de debó. (Si algú us fa un retret, podeu dir que la culpa la tenen les medecines, la chemical).
Alan Barabee, creador de paraules
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada