dilluns, 14 d’agost de 2006

Esta cobardía de mi amor por ella hace que la vea como una estrella;tan lejos,tan lejos en la inmensidad que no espero nunca poderla alcanzar

Una de les barbaritats que poblen l´estiu és la manca de ganes de fer coses que ve,en part,per la -precisament-manca d´ocupació horària,el tan estimat temps lliure (entre cometes,en cursiva i amb signes d´interrogació i exclamació alhora)que tant s´estima (tinc ganes que sigui estiu per no fer res).
Cosa incomprensible,puix que a aquests mesos és quan més suicidis hi ha -o quasi- així com separacions,tallaments de venes,ofegaments voluntaris i altres opcions per tal d´escapar del lliure albedrío.Tan volguda la llibertat però tan poc desitjada,amb tanta por s´agafa que s´espera la seva partida com qui espera que caigui aigua
del cel.
Ja ho deia el Txiketete a la cançó que ha titulat
aquest conjunt de lletres: som covards quan la
llibertat se´ns planta endavant,no?