dijous, 26 d’octubre de 2006

Living life like a comatose...(perquè sí,essencialment)

Les ànimes amb tendència a la solitud, aquelles que no precisem de res més que de si mateixes són les ànimes més necessitades del no res més absolut.Un dia em preguntava(fa ja uns anys,quan encara ma inocència i consciència eren verges) que perquè s´empraven creus per simbolitzar que una persona estava sota terra en un lloc determinat.Com que fou allà on jo vaig començar a donar a llum a mes idees que avui composen aquest recull,el record és tendre i desagradable alhora.Els olors eren variats i peculiars, com si els difunts volguessin fer encara algun tipus de retret al llurs familiars o amics,com si tinguessin forces sobrenaturals per treure un bracet i notar la beneïda brisa provinent de la Malvarrosa, quan Benimaclet estava poblat per camps de margarides i carxofes.Avui no volen treure els braços perquè brisa no es nota, sinó embafament i pudor a avorriment vist des de qualsevol vessant.Primers escrits fets a la porta del cementiri del barri, als peus d´aquells que mai em faran res que no vulgui que em facin, a aquells cúmuls de cèl·lules que ja formen ni un tot ni un res, als reculls de records ja sota terra.Ni parlen ni escriuen perquè sobretot no volen,no perquè no puguin.Al cap i a la fi,living life like a comatose té gràcia fins a un cert punt, fins que t´adones que val més la pena viure amb éssers més vius que no més interessants...Cadascú que es faci son propi disseny de sa vida sigui com vulgui que sigui (amb bolígraf o sense) però que dissenyi una mica,no?

dimarts, 24 d’octubre de 2006

Pruebe usted a bailar en una habitación a oscuras

Apa que ací tenim la que mancava,perquè alguna cosa no va bé quan una persona escriu a un espai personal que no intransferible...Quina llàstima que el misticisme s´hagi esfumat com el fum de qualsevol cigarreta que treus d´una màquina posant una moneda de vint cèntims i reclamant el canvi.Ésclar que avui dia ja tothom escrivim perquè és allò que ens permet alliberar-nos de nosaltres mateixos sempre que no podem parlar en veu alta (cosa de bojos que deia algú fa ja temps).No suporto res,a excepció dels bolígrafs que decoren els brillants aparadors de les papereries i dels quaderns negres,vermells i grisos que amb una lleu gometa oculten allò que escriu una per una mateixa.Perquè no es parla a cap xerrada,classe,simposi,debat o nefastes festetes organitzades per tal de presentar allò que encara es diu "llibre" triplement encomillat sobre l´autoliteratura, aquella literatura d´interrogant qualitat (això que ja s´ho munti cadascú segons son propi criteri) però que emplena com poques coses arriben a fer-ho a aquesta vida.Està més lluny de presentacions, concursos,xerradetes amb gent que dorm als més insomnes i putades variades...però està més a prop de ta ment, de crear-te com a amant de les paraules.No ha d´haver persones gaire interessades en llegir aquesta barrufada, però penso que avui per avui no fa gaire falta,allò més constructiu no és que els altres et llegeixin i et donin un copet a l´espatlla dient que bé escrius i que meravella d´imaginació però quin embolic de dietari (o el que Satanàs vol que sigui això).Allò que crea càtedra és llegir-te,estimar-te,amar-te i descobrir que cada lectura és diferent i que cada interpretació serveix per a crèixer o nèixer una micona més.Sí,com ballar a una habitació a fosques i riure.Meravellós per als pocs que estimem el que som i fem sense reparar en res més.

dimarts, 17 d’octubre de 2006

Another era is not for coming

Els Remeis,aquella oloreta a flor de taronger, la calidesa de la ciutat...Diferències palpables i consistents que fan que gran part de la munió.Tornada al cuquero de València i ganes de plorar desconsoladament,solitud,angoixa galopant i una claustrofobització superior a tota ma ànima.Em manca l´aire i em manca l´esperit i sobre totes les coses em manquen les arrels i els ulls oberts com a plats al passar per l´Alameda d´Hércules i veure com res del que a mi m´inspira canvia i que qui m´estima ho fa malgrat hagi passat el temps i en algun moment hagués falta de paraula.Excepte els matins ennuvolats i les ganes de fotre el camp,res més em reconforta que pensar en que fa uns dies el vent que em tocava el rostre era pur, no estava enverinat i m´ha fet pensar que allò que de debó val la pena a la vida és allò que vols tu mateix que ho valgui.

El jaco es una ramera que corre por mis venas...Va per tu!Ànim i fins aviat.