dijous, 26 d’octubre del 2006

Living life like a comatose...(perquè sí,essencialment)

Les ànimes amb tendència a la solitud, aquelles que no precisem de res més que de si mateixes són les ànimes més necessitades del no res més absolut.Un dia em preguntava(fa ja uns anys,quan encara ma inocència i consciència eren verges) que perquè s´empraven creus per simbolitzar que una persona estava sota terra en un lloc determinat.Com que fou allà on jo vaig començar a donar a llum a mes idees que avui composen aquest recull,el record és tendre i desagradable alhora.Els olors eren variats i peculiars, com si els difunts volguessin fer encara algun tipus de retret al llurs familiars o amics,com si tinguessin forces sobrenaturals per treure un bracet i notar la beneïda brisa provinent de la Malvarrosa, quan Benimaclet estava poblat per camps de margarides i carxofes.Avui no volen treure els braços perquè brisa no es nota, sinó embafament i pudor a avorriment vist des de qualsevol vessant.Primers escrits fets a la porta del cementiri del barri, als peus d´aquells que mai em faran res que no vulgui que em facin, a aquells cúmuls de cèl·lules que ja formen ni un tot ni un res, als reculls de records ja sota terra.Ni parlen ni escriuen perquè sobretot no volen,no perquè no puguin.Al cap i a la fi,living life like a comatose té gràcia fins a un cert punt, fins que t´adones que val més la pena viure amb éssers més vius que no més interessants...Cadascú que es faci son propi disseny de sa vida sigui com vulgui que sigui (amb bolígraf o sense) però que dissenyi una mica,no?

1 comentari:

Anònim ha dit...

Els morts parlen.. vaja, que si parlen! I, a més, t'ajuden a fer aquest disseny de vida del que parla l'amiga Nonetina. Precisament, encara recorde la meua última conversa amb el mestre Carles Salvador, al seu cau del cementeri de Benimaclet. Ell descansa allà, quasi tan tranquil com aquelles vesprades que passà a Benassal, entre classe i classe, mentre feia la passejada del capvespre i pensava en quinzetets d'argent i percentatges bancaris que es transformaven en pura poesia com per art de màgia. O a colps d'enginy. El mestre Salvador roman al segon o tercer passadís, segons entres a mà dreta, rere una làpida amb mig segle d'antiguitat. Una lletra vella, de quan encara s'escrivia amb llapis i a mà, t'indica el número exacte (només has de tindre un poc de paciència i superar l'alèrgia a la pols, és clar) i, en poques passes, hi ets davant del mestre de Benimaclet. "La vida és curta i etern el record", em digué, amb una veu greu, profunda, com tocada d'una autoritat de tarima de fusta vella, i se'm quedà mirant a veure la meua reacció. Cert, la vida és curta i cal aprofitar-la al màxim, però el record que deixes en els teus serà el teu passaport (o no) cap a la veritable immortalitat. Eixa és, tal volta, l'única posteritat que ha d'interessar-nos; la resta, focs d'artifici i un bon feix de carn i paper perquè mengen els cucs. Bon profit.