Trio,destrio i prendré Tranquimazin (per exemple)

Els éssers humans tenim la beneida capacitat de poder triar amb qui volem parlar,a qui o quins éssers ens volem adreçar i a quins no.Beneida perquè a mi l´ampla majoria de la gent em fastigeja en gran manera malgrat estigui a tota hora tractant la qüestió col·lectiva.De vegades ni una salutació efusiva pot comparar-se amb una mirada o un sospir i la indiferència pel poc interés suscitat cap a a l´altre humà...Rau tot en triar,destriar i prendre´s la vida amb calma,cosa del tot possible si un/a s´ho planteja.

La tua testa?Un monopolio di senso insolito!

Vaig a atrevir-me,què dimoni: Il desidereio non viene me a piangere,desiderio venuto a me uccidere quando qualcuno dice a me: ma quell´intelligente siete,bella!Allò que no acaben de veure ni les persones més llestetes de la terra és que el meu cap gestiona bé,però no extraordinàriament,ma testa és un monopoli de sentit poc comú,ma ment és un rara avis,d´aquelles ments que només hi ha un parell a l´univers avui dia...M´alegro,però de ma delicada estructura mental i encara no tinc cap tipus de queixa,encara recordo aquelles passejades per Bèrgam-a la foto- i els seus carrers,son aroma i sa magnífica perspectiva,però allò que recordo amb més claredat és,sens dubte,el bigoti d´un senyor i els ulls negres d´un noi que pintava damunt la muntanya, a prop del castell i va somriure amb certa plenitud i misticisme.Allò que més importa dels viatges són aquests detalls i no els paperets anomenats fotos,els videos i les cartolline que alguns s´entesten en veure com la uitena meravella del món,per darrere del comandament a distància.
Visione que più legame è quella dei subcosciente di ogni persona.Inoltre...Io venero la mia mente subcosciente!Anche la mia anima interna...

Risolvere la tua vita piagendo é una sciocchezza

Després de portar uns vint anys plorant arribo a la conclusió següent: senyores,senyors,nens: no us capfiqueu, perquè com diu el títol això de resoldre la vida d´un mateix plorant és una de les bajanades més grosses que es poden fer mentre un ésser humà viu de manera inconscient sense pena ni glòria;això no vol dir que qui no plori sigui interessant,qui no plora practifica sa vida,està capacitat per a pujar-se a qualsevol bastida i sap que cap persona que realment l´estimi la deixarà sola damunt la terra (alguns en tenim moltes personetes a l´ombra que estan al costat,fan petons i et truquen perquè els ve de gust).Qui no les tingui o vulgui fotre el camp...ma recomanació és anar-se a Formentera i respirar amb mig pulmó i amb l´altre olorar la mar.Mes illes m´esperen,però no vull que l´espera sigui llarga,ni vull ni serà.
Articlet no dedicat al cambrer del Lisboa que parla,parla i parla però no sé el nom.
Ni t´atabalis ni ploris,ni t´embafes de fàstics.Salutacions sense nom!

Casaments,soterraments i embafaments varis.Passin, passin

Primer aspecte:la fotografia pertany al cementiri del poble d´Úbeda,província de Jaén.
Segona cosa,ma preferida és la de la senyoreta Ramona,pel color i la tipografia,molt encertada amb un dibuix res embafador que contrasta amb la perfecció amb el R.I.P final,amb un toc entre la sofisticació i l´elegància gràcies al marge d´ívori que recobreix la cita,una feliç invitació a tots aquells que vulguin fer el pica pica cap a dos quarts d´una.
Potser la senyoreta Ramona es va casar,faltaria més, però no trobà gran despesa amb el vestit,puix que al segle passat encara eren fets a mà o regalats.Ramona: avui els vestidets de Nancy (encara no he vist cap Barbie decent a Pronovias) costen-ni més ni menys-que a partir d´uns més que sospitosos 700 euros.Quatre retals.Continuo pensant que allò que més rendible surt és,al cap i a la fi,morir-se.A mi,personalment,m´encanta cada cop més la làpida de Ramona,perquè les altres no es passen gaire.(Val,la rodoneta una micona,seré sincera).

I plou a la platja i allà ets tu?Que no,que no,jo sí!

Alguna que altra persona m´ha preguntat al llarg de ma curta vida que com és que mai em canso d´escriure i d´altres em qüestionen que com va això d´anar a la platja únicament i exclusivament quan fa mal temps,quan el dia està rúfol.Mai he trobat resposta perquè mai he vist aquestes activitats amb incredulitat i tampoc m´he preocupat de cercar la resposta inexistent per la qual tinc un interés ínfim.
Dissabte fou un dia rúfol,però meravellós,d´aquells que costen d´oblidar.I l´estació del Cabanyal s´ocupà d´amagar-nos una estona mentre nostres peus es mullaven de mica en mica.No,ni em canso dels núvols ni de combinar paraules (encara,eh? Dic encara)

Jo m´entesto en obrir els ulls però continuo sense veure res?

Com que va obrir els ulls,pensà immediatament que veuria tot allò que l´envoltava... Res més lluny de la realitat,perquè quan més els obria,més patia i més foscor entrava a llurs nines.
De sobte li va venir al cap el senyor Marlaska,al qual no coneixia ni sa mare quan el va parir i-coses de la vida- va saber que estava ben desperta i que tot tornava a començar.
P.D.A la caducada pregunta de filología catalana,no,será valensiana em nego a respondre perquè ando massa poc enfeinada amb els exàmens.Suerte y al toro que diu ma mare.
Amb tots vosaltres,el senyor Marlaska

No voglio pensar la cara de dolent que té el tio, tu...

Llegir comentaris de les persones que s´encarreguen majoritàriament d´ocupar la terra,no d´altra cosa més fotuda( i és que això suposaria calfar-se el cap en gran manera) implica tenir estòmac i ganes de riure demoníacament,riure fins que facin mal les genives i sagnen les dents desorbitadament.
Un ésser deia que el senyor de la fotografia té una cara que fot molta por,altre que l´home és un fill de puta i algú que per equivocació vegi aquesta picture ací no sabrà ni qui és l´ésser en qüestió,que al cap i a la fi,tant se val.
Al meu entendre,trobo que el seu rostre demostra la gran indignació que l´home haurà viscut durant bona part de sa vida.I no justifico pas res,però em sembla que clavar-se en assumptes llunyans i que no interessen només que per tenir tema de conversa a l´ascensor està de sobra. més que de sobra.
Estant al segle XXI,no sé de què es pot estranyar una població que veu amb bons ulls com llurs fills es van-perdó per l´expressió- a la merda.

Tots els "sí" porten darrere un "no"

Parlar de l´Estatut a València és com tallar-se les venes amb unes d´aquestes tisoretes dels nens amb la punta redona: costa molt de fer-ho i d´entendre, d´enraonar. Directament,es rebutja... perquè això de votar al mes de juny amb la Barceloneta o el Bogatell al darrere no pega massa i no pot venir mai a la vida de gust.
Hi ha dies que fins i tot les coses més contradictòries tenen una raó aparent que les recolza i aquest és el cas dels éssers que van anar a votar aquest cap de setmana per això que cap d´ells/elles han consultat perquè tampoc ve de gust a aquestes altures de l´estiu.Consigna:a mi no m´han informat bastant i no voto.Alternativa correcta: a mi me la pela profundament i no penso ni llegir cap article ni votar,ea.
I així ha anat el tema,els suposats revolucionaris que volen canviar el món passen de tot i els seguidors de Urdaci i Matias Prats voten un "si" que vol més bé dir no,un no a Esquerra, a Carod i als seus enemics de tota la vida perquè ho diu la Televisió Espanyola..Un senyor deia a la Barceloneta:"ma dona és capaç d´haver votat no per portar-me la contrària",però ni per aquestes.Avui no fa bon temps...

There by the grace of God

Prostitució continua ara, novament, amb ETA; i dic prostitució pel constant atac mediàtic al qual es veu la població de l´Estat espanyol sotmés dia a dia. Toca Miguel Àngel Blanco, per si algú s´havia oblidat que uns senyors el van assassinar fa uns anyets.Per a mi això té un nom molt clar: manca de notícies horripilant,de les que fan tremolar. Por i embafament al veure les notícies de qualsevol canal: es parla de la negativa al no i de assassinats passats de moda. Paral·lelament, aquell ésser humà que mata una dona per amor vertader és un sant a la setmana. No tinc por de dir que sóc de la mateixa opinió que l´home de la fotografia: de vegades sembla que les persones només estem damunt la terra per Gràcia de Déu, sense més.

Who sees the interiors of my own leerstelle?

Això d´anar a la biblioteca per mirar per la finestra a l´espera que caiguin unes gotetes d´aigua mentre no cau res perquè només hi ha núvols semblava per a qualsevol una enorme pèrdua de temps, però per mi semblava el pla perfecte.
Cap finestra al meu voltant excepte el cel que m´envoltava i cap soroll excepte el plaer d´escoltar els meus pensaments en veu alta. Qui fos l´home de la foto, per parlar-li a l´arbre, a la mar, al vaixell, al banc i a mi mateixa sense que ningú em destorbi ni faci falses hipòtesis sobre allò que penso. Els meus blanc mentals no els acabo d´omplir ni jo mateixa, així que paciència. I mireu la mar, que és una de les poques coses que encara valen la pena. Ho recomano misteriosament, no em pregunteu per què, no ho sé pas. Ciao i merci!

Doctors tell me that I´m cynical...I tell them It must be chemical

Quan va agafar aquell autobús que li va portar tan lluny que ni tan sols podia esbrinar on era realment...quan el va agafar va sospirar tot i mirant l´horitzó-no precisament el d´expectatives- i va cridar amb totes ses forces, perquè (definitivament) ho sabia: lluny de tot i molt egoista, però al cap i a la fi, allò que la persona volia.
Amb un cinisme absolut i amb llàgrimes als ulls, tenia una alta possibilitat de no poder oblidar el moment aquell, quan la sang plenava els seus braços i el mirall multicolor li furtava la poqueta vista que tenia.
Separació i conclusió, un final que no es volia disoldre però que va acabar amb sa persona. No volia, però allà estava. Potser per sempre. Al cap i a la fi, el cinisme sempre ens dóna una bona ombra a l´estiu. De vegades cal saber aprofitar-la, de debó. (Si algú us fa un retret, podeu dir que la culpa la tenen les medecines, la chemical).



Alan Barabee, creador de paraules

Mamá, quiero ser filóloga (si pot ser, catalana, si us plau)

La Concha Velasco deia fa uns anyets que volia ser artista, fent-se l´original, la tipa. "No, yo es que siempre he querido ser artista." Clar, dona. I ha de ser fotut, eh? El meu problema és que vaig nèixer amb una adicció- no pas a les drogues ni l´alcohol- sinó a les lletres, a les maquinetes d´escriure i a les idees d´última hora...
No va tenir pas problemes la noia, perquè va dir-ho i al dia següent ja estava exercint-no la prostitució, s´entén. Hi ha ara una masificació de mamá, es que yo quiero ser artista bastant preocupant, puix que jugar amb l´acabament de l´anonimat em sembla que comporta acabar amb el tu estimat al qual tots i totes estimem més o menys (depenent de cadascú, és clar). La qüestió rau en
que quan jo era petita i m´empasava les pel·lícules de la Velasco amb ma mare
em venia al cap una pregunta que feia temps que no em tornava: aquesta
calaña té molts buits mentals o només quan surten al carrer, eh?

Et torno a preguntar que com es que estàs tot el dia preocupada per la maleïda gent;contesta

Unes quatre mil persones al llarg de tota ma curta existència m´han fet la mateixa pregunta: Per què et capfiques tant amb la gent, si no t´agrada en absolut? Una d´aquestes preguntes que trenquen per la meitat a una eclèctica com jo perquè, al cap i a la fi, em dedico a escriure.
Cap punt en comú, podeu vosaltres pensar. Molts, us apunto jo. El cas és que una persona que estudii, que es vulgui encaminar cap a la filologia, les lletres, el maldecap dels perquès i dels coms (com el meu estimat Germàn) i tota la pesca aquesta ha de saber que qui escriu, qui eclectitza, qui es dedica a fer-se passar
per la Verònica i qui viu es dedica a fixar-se en la munió que l´envolta. Perquè
qui escriu i diu que no ho fa sobre la munió cau com una panderoleta amb el
Cucal, que las mata bien muertas. Menys mal, oi?

Ara resulta que la malparida de Rosío Jurado li furta el protagonisme a Otegito (ai! a l´inrevés)

Arnaldito les ha passat canutes, les ha passat putes el pobre...Uns amiguets de Saplana i d´altres intentaven atemptar contra ell a la manera més "etarritzada" possible...Déu n´hi do! I encara hi ha gent que no li acaba d´entendre, animalet meu...
Per més "inri", engego la televisió -arma de destrucció masiva com diuen pels carrers del meu estimat barri del Carme- i veig que ha mort una senyora que es dedicava a cantar a causa d´un càncer... Trist és tenir la malaltia, però més trist és la prostitució d´aquesta i la pèrdua de respecte cap a altres persones que tenen el patiment damunt son cos. No és un delicte, encara això i si algú ho entén, que escrigui i m´ho expliqui. I quan abans, millor.

Dedicat a Marie, perquè sé que ets forta, valenta
perquè has de continuar al nostre costat.