dimecres, 31 de gener del 2007

Ongi etorri,benvenutti,benvenuts...al centre histÈric

Ancora Pariggi,perquè avui m´ha donat per ahi...pels seguidors dels centres histèrics,allò que cal visitar de les grans ciutats recomanades per aquelles persones que ho han vist tot ja al món (o al menys en això insisteixen) són els llocs que precisament no visiten aquestes personetes.
Els centres histèrics es composen de llocs que els outsiders tenim tendència a visitar,bé per simple curiositat,bé perquè ens ve de gust (ni más ni menos)Veus supermercats,mercadillus al carrer amb venedors que tenen més ganes de viure que no pas qui ho té tot a aquest món...i veus la gent que anys o mesos abans habitaven i feien o desfeien allò que volien atrapats dins el ciment enrajolat;és obvi que ja no tenen ni vot ni veu ni moviment.Al cap i a la fi,és com jugar a la Bono-Loto,et canses un bon dia i optes per la resignació pura i dura...Què hi farem!
Els habitants d´aquests petits apartaments interiors i sense vistes no poden tenir l´opció d´anar al quiosquet i queixar-se perquè no li surten els numerets de la loto,però poden gaudir d´allò que no té qui tira la bono loto, "non-stress" i ganes de reposar,que no és poc.

dilluns, 29 de gener del 2007

Maleïda paraula malparida!

No us pregunteu(ni em pregunteu) a què lloc pertany la fotografia,és Pariggi,un cementiri tan plagat de tombes com de bajanades estan els dominicals de la premsa nostra de cada dia.
Cada diari porta un dominical o bé un grapat de fulles que indiquen la previsió de fem que surtirà per la pantalla dels televisors perquè ha de portar-lo,i perquè la gent ho reclama a menos que sea cohento com si d´un mateix pulmó es tractés la cosa.
Reclamar està bé,és el clímax de tota persona adulta, però criticar és comparable als cementiris: sembla que mai et canses de veure i parlar i així successivament,fins que un dia se´t passa la neura i pares de sobte,deixant el cap en altres assumptes.Si hi ha una bona manera (per a mi, per a mi) de perdre el gust per la lectura de manera contundent és fullejant els dominicals i els teleprogrames dels periòdics,una mena de refugi d´escriptorets en hores baixes o d´escriptors amb majúscules(editorials dels quals estan d´ells fins la pera),advocats a cabassos,feministes i un llarg etcètera de persones que,al cap i a la fi,fan tallar i pegar per treure´s un sobre-sou i comprar-se el xaletet de torn al costat del del veí.
A part d´això,anuncis de productes a preus assequibles,senyoretes que tenen unes cames tan quilomètriques com l´A7 i uns senyorets d´aquells que no trobes pas pels carrers conformen aquestes revistones que són la delícia de criatures tan diverses com els de la parella que té ja la trentena,són hippies amb gos,pis petit i encara es pensen que poden arreglar el món i les senyores altament pre-fumades (que no perfumades,perquè semblen salmons fumats)que envaïxen les botiguetes de Poeta Querol mentre miren malament a la parella hippie que,casualment,llegeix el mateix periòdic,dominical i es queixa de la vida a cada segon que passa.Massa coses en comú com per a no pensar que tot rau en la maleïda paraula malparida.

Maruja la tafanera


Cal reconèixer amb la boca ben ampla que aquells que ens dediquem a combinar lletres mitjanament bé o mal, som un tant pedants. Tant se val,però; saps que ets com ets i t´has de fotre,hi ha moments en els quals no es pot fer res,massa tard per a rectificar.Un misteri que la Maruja Torres,que es dedica a escriure allò que un grup d´éssers vol i espera que escrigui, publiqués ahir al dominical del super-revolucionari diari El País(que sembla el Gara però en versió hispana,perquè és una mena de calenta-aixelles pels quatre modernets de torn que pensen que viuen en un món i no les falta de na, com diu el Manolo)un articlet preguntant-se que com és que els joves end dediquem a fer aquesta maleïda merda que són els putos blogs dels pebrots,finament parlant i sense ànim d´ofendre.D´on treuen temps, per què i per a què i tantes altres preguntes que no porten a res-perquè tant li fot a ella el que fem la joventut o deixem de fer;no para de fer lladrucs per una senzilla raó:veu que sa joventut ha estat més insípida que uns pastissets de boniato sense els pastissets,només amb un boniato cru,com sa escriptura.Guau,guau i més guaus per tot arreu perquè la dona pensa en les possibilitats que ara li venen una mica major:hi haurà gent que tingui idea de com escriure i qui no i guau,guau,guau.Així tota l´estona perquè la beneïda dona no sap pensar:"calma ese fuego,muchacha"i no malbaratis el temps que a partir dels quaranta és un bé bastant preat.

dijous, 4 de gener del 2007

Escric per les nits, quan el Lorenzo ha escampat la boira

Com que abans de llegir és una mica més usual mirar les fotografies,aquest article l´acompanyo d´una foto de Portbou, sobretot de sa magnífica estació de trens on sembla que el temps es detingui i vagi per un cop en ta vida al teu favor i la mar,que queda tan tan a prop que sembla que,quan baixes les escales anant cap al poble una ona et mengi per no tornar a donar senyals de vida.
Vida és el que donen les escaletes i el soroll del tren,no saber quina serà la següent parada i veure com t´engoleix...Seure,respirar...tot està gairebé connectat amb ma escriptura,perquè quan estava ja l´any passat allà,observant a la majoria franceseta poblant el passeig petit que sortia a aquells somnis meus l´única cosa en la qual pensava no era possible fer una transferència al paper...ni tan sols per la nit a Figueres.No és que hagués coses més importants que juntar lletres,la cosa rau en que la necessitat era la de qualsevol ésser humà:trobava el bolígraf i la Moleskine, però no trobava el moment perquè més bé el gaudia.Només sé que enguany torno,malgrat sigui una hora...Tant se val que el Lorenzo hagi escampat la boira.

dimecres, 3 de gener del 2007

Di li ma no lontano, si us plau

No fa una altra cosa que sortir i escriure a la plaça.Plaça per aqui, plaça per allà i així gairebé tots els matins i quasi cap tarda, mentre aquell noi conta com és això de ser arrestat i que la pulisia no et deixi respirar ni tampoc cordar-te les sabates.
Fa temps que no veig la mar i ploro,ara ploro sense veure-la i dormo sense voler,per exigències prescriptives.
Tant de bo es pugués viure "de mentira" com deien el Valderrama i la senyora Abril...em penso que totes les complicacions que es fa mon maleït cap es veurien tan diluides com la sal al Mediterrani.Algun despabilat deia que calfar-se massa el cap no podia ser bo per a ningú...Cal respirar i veure que, meno male,Nonetines hi ha poques...No cal allunyar-se per ésser allà.