Maleïda paraula malparida!

No us pregunteu(ni em pregunteu) a què lloc pertany la fotografia,és Pariggi,un cementiri tan plagat de tombes com de bajanades estan els dominicals de la premsa nostra de cada dia.
Cada diari porta un dominical o bé un grapat de fulles que indiquen la previsió de fem que surtirà per la pantalla dels televisors perquè ha de portar-lo,i perquè la gent ho reclama a menos que sea cohento com si d´un mateix pulmó es tractés la cosa.
Reclamar està bé,és el clímax de tota persona adulta, però criticar és comparable als cementiris: sembla que mai et canses de veure i parlar i així successivament,fins que un dia se´t passa la neura i pares de sobte,deixant el cap en altres assumptes.Si hi ha una bona manera (per a mi, per a mi) de perdre el gust per la lectura de manera contundent és fullejant els dominicals i els teleprogrames dels periòdics,una mena de refugi d´escriptorets en hores baixes o d´escriptors amb majúscules(editorials dels quals estan d´ells fins la pera),advocats a cabassos,feministes i un llarg etcètera de persones que,al cap i a la fi,fan tallar i pegar per treure´s un sobre-sou i comprar-se el xaletet de torn al costat del del veí.
A part d´això,anuncis de productes a preus assequibles,senyoretes que tenen unes cames tan quilomètriques com l´A7 i uns senyorets d´aquells que no trobes pas pels carrers conformen aquestes revistones que són la delícia de criatures tan diverses com els de la parella que té ja la trentena,són hippies amb gos,pis petit i encara es pensen que poden arreglar el món i les senyores altament pre-fumades (que no perfumades,perquè semblen salmons fumats)que envaïxen les botiguetes de Poeta Querol mentre miren malament a la parella hippie que,casualment,llegeix el mateix periòdic,dominical i es queixa de la vida a cada segon que passa.Massa coses en comú com per a no pensar que tot rau en la maleïda paraula malparida.