dimarts, 27 de març de 2007

Ixilik,mesedez,que sembla que euria ari du!


(Calla,si us plau,que sembla que plou)



Anit em preguntava de què serveix tenir por i girar-li la cara a la vida si els girs estan gairebé prohibits per mi mateixa en aquest sentit,no acabava de trobar resposta fins que una mena d´il·luminació em va emplenar de sentit.
Els intermitents moments que mullen la història de cada persona fan que de vegades un altre individu pugui relliscar impresionantment sense que l´altra ho hagi volgut,simplement per inèrcia.No consisteix a tancar la boca,no consisteix a tancar els ulls i fer com si quelcom que ens embolica (com el cordó umbilical d´aquell nadó que es resisteix a sortir fora del si matern per tal d´estalviar-se la passejada triomfal) al final ens ofegara de manera eterna.
Quan les espurnes van mullar ma cara incomprensiblement,just aleshores,vaig sentir la fúria dels assassins (no dels de la secta) sinó la de les persones que maten perquè els ve de gust un bon dia. Joan deia un matí a la finestra que la millor solució es fer com quan plou: surts a la leiho (window,ventana),treus el braç i si no t´agrada la temperatura de l´aigua tornes a ta posició inicial,a la posició de felicitat i a la de voler estimar;no cal remarcar que no ho va dir pas ell,no sé ben bé ni que havia grunyit,però això vaig pensar.
Com que els malsons no arriben mai a ser eterns i tot té certa solucionabilitat un tant estrambòtica en mon cas, vull escriure ací,a mon espai,que tinc la crua intenció de matar cadascuna de les llàgrimes que no valguin la pena provinents dels ulls envaits pel terror de qui es tanca en l´obscuritat més absoluta.Ja no per la plaza de las Cruces que aviat tornaré a veure,sinó per l´onada d´aire fresc que una simple abraçada em reporta i pels ulls que cada dia tinc in mente...Definitivament,lluny però a prop de tu.