Alla strada ma con voi (e sense piangere ancora)

Semblava Londres o Pariggi i encara ho sembla aquesta ciutat. Ho semblava potser ahir perquè els núvols amagaven les llàgrimes i perquè en realitat no volia pas que l´estampa fos similar a la d´aquestes ciutats, m´hauria estimat més sentir-me com el primer cop que vaig trepitjar la placeta aquella de Murano o de Venècia. Pensava què podria passar si aquelles aigües m´absorbien amb totes les ganes del mon i si la nit podia arribar a fer-me una persona diferent; això no ha fet, però, falta encara. Em penso que estic vivint per damunt de tot allò i que l´única llàstima que puc tenir és no haver escrit ancora als carrers que un dia em van il·luminar sense necessitat de fanals. Em penedeixo també de no haver anat ancora amb la companyia que tant anyoro dia a dia i nit a nit, perquè estimo amb enyorança alhora i, tanmateix, trobo amb aquesta barreja de sentiments (potser per a molta gent contraposats) una espècie d´alliberament perquè sé que res, excepte la voluntat d´una persona pot desnutrir la llunyania.
Em queda no penedir-me més per acabar de rematar-me com a pertsona a aquesta vida que em recorda cada nit, sobre les onze, just abans de plegar els ulls o agafar un full, que estimar és un mot tan o més ample que la mateixa vida en sí. El primer pas per a perdre de vista tot allò que em destorba està donat, i ni vull ni penso parar fins aconseguir-ho. Cal dir que és a causa de dues persones: jo i ma estimada ombra, a la qual estimo com si fos jo mateixa malgrat no tingui ara presència física. És el que tenim les persones com jo i ma ombra: inmunitzats contra el que ens fot fàstic per tal d´inmunitzar-nos contra el propi futur i contra els dies, les nits i el beneït dia que s´acabin les onzes de les nits.
Esta incertidumbre la soporto, en ningún momento estaré sola. Pero sé que si me das un poco de tu cariño,lo demás no va a importar.
Merci, moltes mercis