divendres, 21 de setembre del 2007

My ideology? it isn´t dead & gone...tampoc oblidada baina It don´t make a sound






















Aquell matí,mentre parlar era tasca impossible a la terrassa,pensava en tot allò que fins fa poc m´havia envoltat de manera insistentment claustrofòbica; i potser això ve donat per canvis d´ànim o perquè em ve simplement de gust,però aquesta claustrofòbia mai ha estat comprensible per aquell que no pertany a mi mateixa.

Ni mon cos em pertany de vegades: cos i ment se separen de manera una micona transgesora, relativa i momentània. Deia Fernando Pessoa: "El poeta es un fingidor; finge tan completamente que llega a fingir que es dolor, el dolor que de veras se siente".I al cap i a la fi fingir és l´acte secundari en l´espiral de la vida, com aquests policíes que es foten i farten de riure mentre veuen a la resta patir mercé de ses pistoles elèctriques. El fet del noi que fot -que no fa- una pregunta i l´inmobilitzen mostra que ni els policíes ni la societat en general acaben de ser poetes; en tot cas poden arribar a ser individus que necessiten amb certa urgència a aquell policía de somriures que cal als Estats Units d´Amèrica: en Kenn.
No cal remarcar que hi ha pains que són dignes de fingir, malgrat no siguin del tot molt dolorosos: com ara no acabar de comprendre a la persona que tens al front o sentir que es necessita un canvi urgent a ta vida. Per mi aquests són dolors bastant forts: a poca gent li pots dir amb franquesa que no acabes de pair-la com a ésser humà, o que tens tantes ganes d´estar realment i relaxadament a soles que ni tan sols vols que cap paraula et trastoqui el moment de placidesa. Altres dolors són de l´ànima o físics i com a tals és millor no arraconar-los al calaix de sastre, sinó tot el contrari; però d´això que no és precisament ni amor ni desamor,ni baralles...ni tan sols guerres idiològiques també es parla a mena d´amagat i no tan sols poetes.
Que ells ho facin o no s´entén: es guanyen els quartos amb això i s´han d´expressar a cor obert per tal de fer-se els poetes descolocats però altres ens entestem en tenir certs petits imperis mentals que per res de la vida voldriem que s´extingissin. És això amb molta probabilitat el que fa que no suportem un gir brusc o una voluntat de canvi (canviar per a millor avui dia és possible només per a qui vol en realitat canviar,i aquests són molts, entre els i les quals no m´inclouria jo per res del món) per cap de nessuna pessoa (cap persona) i que fa que els que volem podem continuar gaudint de nostra pròpia veu,malgrat It don´t make a sound...de tota manera,soroll o no cadascú sap quin és son propi vertader dolor.

dijous, 6 de setembre del 2007

[Keep on burning la tua vita, baina without si us plau]


Un café si més no manté una perspectiva comuna malgrat passi el temps descomunalment, coses de la vida. Deia Ibsen que havia -i potser encara hi ha- dos codis de moral: un per la dona i un altre pels homes, gràcies a una història i uns fets marcats sempre pel sexe encara avui dominant però futurament propens a l´arraconament per la manca d´opcions que ofereixen.
Als cafés els passa una mica el mateix: hi ha una mena de codi pel mobiliari i un altre pels complements.Taules i cadiretes poden perdurar anys o segles però per exemple els jerros estaven un dia cridats a la desaparició. El títol que encapçala aquest escrit ve a dir que val la pena mantenir l´espurna de la pròpia vida, però sense si us plaus que valguin. Hi ha núvols que transiten de tant en tant i tanmateix hi ha petits sofàs que són llençats des de ponts per persones sense motiu aparent, però com deia aquell, per a què alterar tants codis si, al cap i a la fi, tot està ja bastant trastocat i només queda viure innovant personalment i mentalment... Són els petits jerros els que presisament tenen més coses per contar i de tant en tant caldria escoltar-los.

dimarts, 4 de setembre del 2007

Ils célèbrent une grande fête chez les ennemis...Quina flamencura!


Ja ho deia Maurice Maeterlinck:
"Ils célèbrent une grande fête chez les ennemis, Il y a des cerfs dans une ville assiégée, et una ménagerie au milieu des lys. (Hôpital)"o el que és el mateix...ells celebren una gran festa a casa dels enemics, hi ha uns cérvols a la ciutat assetjada i una casa de feres al mig dels jaços.
Si ho deia ell no és que vagi precisament a misa, ni falta que fa, però la gràcia rau en que expressa a la perfecció la vida en si mateixa: per què dimonis caldrà fer veure que cert tema ens importa si realment estem pensant en nosaltres mateixos, per posar un cas?Passa això, i molt; no hauria, puix que resulta que vivim en l´era en la qual tothom es responsablitza majoritàriament de llurs fets, conductes i tantes altres coses...però per damunt de tot resulta que estem en l´època de la beneïda llibertat d´expressió. Potser és per això que penso que resulta amarg haver de donar-li corda als ennemis que diu Maurice. Si hom no aguanta ni a sa pròpia família, parella, fills o el que sigui... atenció: per què s´entesten a mostrar un interés inexistent en la gent que l´envolta i no pertanyen a l´àmbit abans descrit, és a dir: els amics? Són els cérvols precisament, perquè es limiten a donar aquella estampa nadalenca, a escoltar opcions que no aporten res però al cap i a la fi, els o les fa sentir bé; mira, en resum fan per no desfer. Quan cau la nit o el dia i s´arriba al jaç o llit (que queda menys místic) et trobes amb les feres, que no són altres que les motivacions, barrejades amb les vivències, amb la solitud o per a molts i moltes la crua realitat. Ara bé: també em faig una entre d´altres preguntes: per què algunes persones es capfiquen en celebrar festes amb llurs enemics, tenir cèrvols a ses vides assetjades i cases de feres a llurs jaços (oui,mi piace questa paraula) mentals? Això és: no s´hauria de fer tot alhora, millor intentar aprendre a ser fera en una vida assetjada.

Questo article va dirigit a Maurice Maeterlinck, perquè al cap
i a la fi, ser persona és una feina que no existeix però
ser dramaturg i assagista val la pena per tal de viure.

dilluns, 3 de setembre del 2007

Oiga, oiga que tengo una catetada para usted! El Sacromonte no estava tan cremat com les persones...

Coses de la vida: arribo a casa i mon electrodomèstic favorit em fa un regal impagable: l´inigualable noticiari -o crònica negra, en realitat fins als esports i la crònica social hi ha notícies desastroses- de ma benvolguda televisió espanyola. Més val no fer gaire cas per tal d´evitar danys col·laterals cerebrals irreversibles, però inevitablement arriben les paraules de l´orador/oradora (em fixo tant que sóc incapaç de recordar fets com aquest, què hi farem) i escolto , amb els ulls com a plats i la boca ben oberta, una mena d´anunci (com si d´un combat de boxa es tractés): al "Tenemos una pregunta para usted" -o el nom que tingui by default, tant se val... sí, just aquest programa al qual gent senza trellat fot (que no fa) preguntes del tipus li agraden més les calces o els tangas o al preu que van els pebrots italians -gent amb trellat, cultura i...bé,gente muy de la calle que diria aquell- anuncien amb orgull presocràtic i gladiatorià la bona nova: dos enemics (continuo amb Maurice) de l´estat espanyol (sense majúscules by the grace of god) lluitaran contra les qüestions de la gent catetament orgullosa de ser-ho.
Els valents lluitadors no són altres que, com no, dos catalans com Josep Lluis Carod- Rovira i el senyor Duran i Lleida. De debó m´agradaria veure l´ambient i poder saber si les preguntes estan parides per més d´un ingeniós guionista. Però més m´agradaria que no es fes aquesta mena d´apologia al nazisme precisament des del bàndol que presumeix de ser tot el contrari. Això ja s´apropa a la bogeria divina i a Mauthausen. Tant de bo quan truquin a Arnaldo Otegui i facin preguntes que veritablement valguin la pena ja engegarè la televisió; de moment sembla que està la cosa més cremada que aquest incendi que va destrossar el Sacromonte.