dimarts, 4 de setembre de 2007

Ils célèbrent une grande fête chez les ennemis...Quina flamencura!


Ja ho deia Maurice Maeterlinck:
"Ils célèbrent une grande fête chez les ennemis, Il y a des cerfs dans une ville assiégée, et una ménagerie au milieu des lys. (Hôpital)"o el que és el mateix...ells celebren una gran festa a casa dels enemics, hi ha uns cérvols a la ciutat assetjada i una casa de feres al mig dels jaços.
Si ho deia ell no és que vagi precisament a misa, ni falta que fa, però la gràcia rau en que expressa a la perfecció la vida en si mateixa: per què dimonis caldrà fer veure que cert tema ens importa si realment estem pensant en nosaltres mateixos, per posar un cas?Passa això, i molt; no hauria, puix que resulta que vivim en l´era en la qual tothom es responsablitza majoritàriament de llurs fets, conductes i tantes altres coses...però per damunt de tot resulta que estem en l´època de la beneïda llibertat d´expressió. Potser és per això que penso que resulta amarg haver de donar-li corda als ennemis que diu Maurice. Si hom no aguanta ni a sa pròpia família, parella, fills o el que sigui... atenció: per què s´entesten a mostrar un interés inexistent en la gent que l´envolta i no pertanyen a l´àmbit abans descrit, és a dir: els amics? Són els cérvols precisament, perquè es limiten a donar aquella estampa nadalenca, a escoltar opcions que no aporten res però al cap i a la fi, els o les fa sentir bé; mira, en resum fan per no desfer. Quan cau la nit o el dia i s´arriba al jaç o llit (que queda menys místic) et trobes amb les feres, que no són altres que les motivacions, barrejades amb les vivències, amb la solitud o per a molts i moltes la crua realitat. Ara bé: també em faig una entre d´altres preguntes: per què algunes persones es capfiquen en celebrar festes amb llurs enemics, tenir cèrvols a ses vides assetjades i cases de feres a llurs jaços (oui,mi piace questa paraula) mentals? Això és: no s´hauria de fer tot alhora, millor intentar aprendre a ser fera en una vida assetjada.

Questo article va dirigit a Maurice Maeterlinck, perquè al cap
i a la fi, ser persona és una feina que no existeix però
ser dramaturg i assagista val la pena per tal de viure.