divendres, 21 de setembre de 2007

My ideology? it isn´t dead & gone...tampoc oblidada baina It don´t make a sound






















Aquell matí,mentre parlar era tasca impossible a la terrassa,pensava en tot allò que fins fa poc m´havia envoltat de manera insistentment claustrofòbica; i potser això ve donat per canvis d´ànim o perquè em ve simplement de gust,però aquesta claustrofòbia mai ha estat comprensible per aquell que no pertany a mi mateixa.

Ni mon cos em pertany de vegades: cos i ment se separen de manera una micona transgesora, relativa i momentània. Deia Fernando Pessoa: "El poeta es un fingidor; finge tan completamente que llega a fingir que es dolor, el dolor que de veras se siente".I al cap i a la fi fingir és l´acte secundari en l´espiral de la vida, com aquests policíes que es foten i farten de riure mentre veuen a la resta patir mercé de ses pistoles elèctriques. El fet del noi que fot -que no fa- una pregunta i l´inmobilitzen mostra que ni els policíes ni la societat en general acaben de ser poetes; en tot cas poden arribar a ser individus que necessiten amb certa urgència a aquell policía de somriures que cal als Estats Units d´Amèrica: en Kenn.
No cal remarcar que hi ha pains que són dignes de fingir, malgrat no siguin del tot molt dolorosos: com ara no acabar de comprendre a la persona que tens al front o sentir que es necessita un canvi urgent a ta vida. Per mi aquests són dolors bastant forts: a poca gent li pots dir amb franquesa que no acabes de pair-la com a ésser humà, o que tens tantes ganes d´estar realment i relaxadament a soles que ni tan sols vols que cap paraula et trastoqui el moment de placidesa. Altres dolors són de l´ànima o físics i com a tals és millor no arraconar-los al calaix de sastre, sinó tot el contrari; però d´això que no és precisament ni amor ni desamor,ni baralles...ni tan sols guerres idiològiques també es parla a mena d´amagat i no tan sols poetes.
Que ells ho facin o no s´entén: es guanyen els quartos amb això i s´han d´expressar a cor obert per tal de fer-se els poetes descolocats però altres ens entestem en tenir certs petits imperis mentals que per res de la vida voldriem que s´extingissin. És això amb molta probabilitat el que fa que no suportem un gir brusc o una voluntat de canvi (canviar per a millor avui dia és possible només per a qui vol en realitat canviar,i aquests són molts, entre els i les quals no m´inclouria jo per res del món) per cap de nessuna pessoa (cap persona) i que fa que els que volem podem continuar gaudint de nostra pròpia veu,malgrat It don´t make a sound...de tota manera,soroll o no cadascú sap quin és son propi vertader dolor.