Quand l´amour parle, il est le maître!

Això deia Pierre de Marivaux fa ja uns quants anys, idea que es pot traspassar a una altra: quan la manca d´oxígen entra en joc, és la desídia el cap de totes tes idees.

Què té a veure Marivaux, aquell francés totalment eclipsat per un alte llest de torn com ho era Moliere i la ciutat de Gales? Aparentment res a veure, però a aquesta imatge de Cardiff -eixa ciutat a la qual ningú va perquè allò que està de moda és anar a London catetament menjant entrepans de vent- es veuen certs detalls que donen que pensar: mentre Marivaux podria ser perfectament el castell que inunda this picture, Moliere podria perfectament ésser aquells edificis de darrera als quals tothom i totdon té retratats perquè fan que la ciutat avanci, sense parar-se a reparar que qui realment ha fet que el pre- avanç sigui possible és aquell que a l´ombra s´enfosqueix perquè un altre vol no només una finqueta, sinó un gratacels, un avió i un palau, tot regal de la societat tan benestant com sempre.

Només cal pensar que, com deia el no tant benestant: "Cueillez le grappe pendant qu´elle pend, on ne fait pas toujours vendange" I tant que sí, aneu recollint el raïm mentre pengi, que no sempre fem vendímia. De tota manera, els que escrivim ja sabem de quin peu no caminem fins i tot a què ens exposem. On aime tant Dieu, quand on a besoin de lui!

Aquesta és una petita aproximació a aquella benvolguda

Utopia Marivaux de la qual tants i tants passem. Try to apreciate

the simple things of life, no?

Llevaba una impresora en la mochila roja... Fíjate que cosas más raras pasan.

You can make an instant experiment when you walk around don Juan de Austria street in Valencia: you can imagine that you are in Granada.
Perhaps it sounds stupid or interesting but I think that it´s a good way if you are bored with your town.

Penso que per les nits fredes de l´hivern Granada recobra l´interés i l´encanteri d´una città extra- explotada pels visitants que segurament de tant en tant necessita sons moments de calma i que difícilment aconsegueix.
Deiem avui a la terrassa del nostre quasi desterrat Cafè Lisboa: hem de tornar, sigui com i quan sigui (cap sentit té dramatitzar amb ta ciutat si no tens una altra on retrobar-te amb tu mateix) i és obvi que pels carrers mai et sents estranger: només una mica encuriosida, aliena a la vertadera realitat que en el moment t´envolta; Joan deia que torna com nou, sobretot quan a l´entrada de Fanfarronería City no es troba amb un polícia que porti una llibreta; Abdell recorda que a aquesta ciutat també hi ha rastre de llurs avantpassats i la persona de la guitarra (cremada com la txindurri- bicicleta- d´un hippie) diu que encara no coneix la terra de la vertadera definició. Venen ganes sobtades de viatjar, de conèixer aquell territori tan de moda pels guiris que amb un quart de son sou fan meravelles al alcohol´s country i dels estudiants que més que estudiar viuen de casa i llibres cap a fora. Tots ho volem, però nostra bohèmia poc enriquida no ens ho permet a menys que el pare d´algú fos ministre com a poc.
Empieza a llover ahora y nadie lleva paraguas, quizás porque al salir esta mañana de sus casas se las prometían felices viendo las predicciones del tiempo o porque el anuncio de esa Andalucía, no hay más que una o como sea les ha dejado anonadados, tanto como para dejarse llevar por los calores y los rayitos de sol que te transportan.
El cas rau en aquella energia que et regala el sud de l´Estat i en en els records que cadascú es munta, tan personals com l´acte d´anar al lavabo i tan privats com les morenes (al cap i a la fi, quan algú té hemorroides ningú s´entera, oi?) que acaben creant aquella estampa de la qual vivim dia i nit amb la reconfortant idea que pròximament habitarem aquella ciutat que un dia fou sitiada no per alcohòlics hippies amb gossos incorporats de sèrie, sinó per tanta gent com impresores acumula Abdell.

Aquest escrit va dedicat a Joan, Abdell, Carles i a llurs
cançons. I també a la noia francesa companya de pis d´A.

Breaking my truth habit? Ma si non piove su´ll pomeriggio!

(Trencant mon vertader hàbit? Però si no plou aquesta tarda!)

Mentre em feia l´efecte que anava a caure de sa bicicleta no recordo amb claredat de què parlavem, però em venia de manera súbita aquella imatge d´una senyora molt aflamencada que ballava sense parar com si aquell mateix dia fos l´últim de sa vida al carrer Betis que emplena sense que gairebé es necessitin més paraules questa entrada, questa rentrée que està a punt de tornar-me a emplenar. Ni cal apuntar que la senyora ballava amb la seva bossa penjada per tal que res li fos furtat.
Després del vi blanc de les dotze marxo cap a la plaça de l´Arquebisbe -darrere la Seu- i dino apaciblement recordant a aquell home que va llençar un sofà pel pont que regna aquest carrer. En realitat hi ha alguna cosa que no passi a aquest gran racó de la terra? No ho penso pas, perquè segurament Sevilla és una mena d´Ibarretxe: malgrat tothom no s´hi pot estar i llença crítiques cap a la città, ben cert que és un dels enormes troços de l´estat espanyol que més val la pena i ja no per la gent o els fets: només per l´aigua que rega els matins, les tardes i les nits. Amb Ibarretxe no em passa gaire igual, però hi ha modes i ara de sobte (quan els temes de la nena petita desapareguda, els casaments i separacions variats i tantes altres minúcies que interessen a qui realment té més bé poca cosa que fer a sa vida ja comencen a embafar) surt aquest home per tal de nodrir tant se val si un programa de premsa rosa, un noticiari (ara tot bon noticiari que es precii inclou anuncis i notícies del cor) o la versió del renovat Nodo, que no és altre que els mateixos programes que repeteixen exactament les mateixes notícies, imatges dels telediaris que -com no- també es repeteixen.
I tot això a sant de què? A sant que per veure nacionalistes, malfaeners, coses amb molta gràcia i noies amb bones o males peres val més la pena estalviar-se l´endollament tecnològic. La llàstima és que encara no m´he trobat amb Ibarretxe, Permach, Anasagasti i etcètera pel pont de Triana. Qui sap, temps al temps que deia aquell. Això de passejar, si més no, és mais velho que a sé de Braga... I mira que té anys aquella Seu. Ea.

As if you talk with a plywood´s wall ¡Agárrate, que vienen curvas de contrachapado!

Aquest matí com gairebé tots els que puc he gaudit passejant pel Carme un cop més detenint-me a parlar amb Joan de per què tot el món és tan summament car i prostitut: sempre es cau en la mateixa idea: cal fotre el camp de tant en tant no per trobar a faltar la ciutat, sinó per renovar-se allò que veus dia a dia pels carrers: gent que va amb les banyes i et dóna un estoconazo, aquella kale borroka molt kale que no surt a cap noticiari ni programa ni la senyora Rita es digna a pregonar.
Hi ha més coses que poden arribar a fer pensar que vivim a un estat on les coses no es treuen de polleguera, et donen un clima tipus La matanza de texas que és difícil de pair -positivament, en cas contrari potser ja hi seriem tots i totes morts i mortes. Vull dir, però, que hi ha temes que en comptes de donar que pensar donen ganes de matar, com ara el genial arregement un tant surrelista que ha llençat la societat en general amb això de mitja Girona (i en realitat mig Estat Espanyol) que estan en contra d´una família que viu de fer veure a la resta de la població que penquen com tota la resta quan en realitat tenen uns luxes i privilegis que cap té ni avui dia ni mai a la vida. Ells han tingut els sants pebrots de fer veure una protesta que molts i moltes comentem en el nostre dia a dia, mostrar en un pais (no cal oblidar-ho, amb llibertat d´expressió by the grace of God) on molts més ciutadans dels que es pensen estan en contra d´aquesta família restretament vomitiva. Òbviament ni cal dir que a aquesta gent se´ls califica a alguns sants diaris com a "borrokeros" només per tractar de fer veure que no tots estem disposats a seguir mirar a unes dones devaluades que paren com conills i l´única preocupació que tenen és triar un color de vestit i de sabates. Els homes, per sa banda i finament dit: es toquen la pera.
A mi realment m´agradaria que les gosses sordes que aquest matí discutien a la taula (ATENCIÓ!!!) política del programa d´Ana Rosa Quintana poguessin arribar a entendre que si bascos i catalans volen manar a pastar fang a la resta d´aquest desfasat estat és per - entre dá ltres qüestions- no haver de suportar bajanades tipus la crema de fotos; és que Rodrígues Sapatero va al programa de l´Ana Rosa... això és com tallar-se les venes al balcó de casa: el morbet està garantit, però noveltí més bé poca: al cap i a la fi, sagnaments hi ha massa avui dia i Rodrigues Sapateros també, i anche nenets reials com el Froilán i tota la pesca.
Hi ha alguna cosa de la qual no hagi bastant a aquesta vida? en fi, agarrem- nos que venen curves... i dures.