dimecres, 24 d’octubre del 2007

Llevaba una impresora en la mochila roja... Fíjate que cosas más raras pasan.

You can make an instant experiment when you walk around don Juan de Austria street in Valencia: you can imagine that you are in Granada.
Perhaps it sounds stupid or interesting but I think that it´s a good way if you are bored with your town.
Penso que per les nits fredes de l´hivern Granada recobra l´interés i l´encanteri d´una città extra- explotada pels visitants que segurament de tant en tant necessita sons moments de calma i que difícilment aconsegueix.
Deiem avui a la terrassa del nostre quasi desterrat Cafè Lisboa: hem de tornar, sigui com i quan sigui (cap sentit té dramatitzar amb ta ciutat si no tens una altra on retrobar-te amb tu mateix) i és obvi que pels carrers mai et sents estranger: només una mica encuriosida, aliena a la vertadera realitat que en el moment t´envolta; Joan deia que torna com nou, sobretot quan a l´entrada de Fanfarronería City no es troba amb un polícia que porti una llibreta; Abdell recorda que a aquesta ciutat també hi ha rastre de llurs avantpassats i la persona de la guitarra (cremada com la txindurri- bicicleta- d´un hippie) diu que encara no coneix la terra de la vertadera definició. Venen ganes sobtades de viatjar, de conèixer aquell territori tan de moda pels guiris que amb un quart de son sou fan meravelles al alcohol´s country i dels estudiants que més que estudiar viuen de casa i llibres cap a fora. Tots ho volem, però nostra bohèmia poc enriquida no ens ho permet a menys que el pare d´algú fos ministre com a poc.
Empieza a llover ahora y nadie lleva paraguas, quizás porque al salir esta mañana de sus casas se las prometían felices viendo las predicciones del tiempo o porque el anuncio de esa Andalucía, no hay más que una o como sea les ha dejado anonadados, tanto como para dejarse llevar por los calores y los rayitos de sol que te transportan.
El cas rau en aquella energia que et regala el sud de l´Estat i en en els records que cadascú es munta, tan personals com l´acte d´anar al lavabo i tan privats com les morenes (al cap i a la fi, quan algú té hemorroides ningú s´entera, oi?) que acaben creant aquella estampa de la qual vivim dia i nit amb la reconfortant idea que pròximament habitarem aquella ciutat que un dia fou sitiada no per alcohòlics hippies amb gossos incorporats de sèrie, sinó per tanta gent com impresores acumula Abdell.

Aquest escrit va dedicat a Joan, Abdell, Carles i a llurs
cançons. I també a la noia francesa companya de pis d´A.