dimarts, 20 de novembre de 2007

You are only yours (Tu ets només de ta propietat)


Ningú és propietat d´altre des que, suposadament va "desaparèixer" l´esclavitud fa ja uns quants segles. I es diu suposadament perquè avui dia encara volem ser bastant possessius fins i tot amb nosaltres mateixos. Al fin y al cabo, ser propiedad de otro implica no ser dueño ni de uno mismo: you only can understand the others when you understand you.
Avui o ahir, o quan rematadament fos, un jutjat (que més que professionals de les lleis semblaven actors en hores baixes assajant el Mètode de Stanislavski fins a les celles de coca- com a poc-) feien pública la sentència d´aquells desgraciats que van tenir la brillant idea de cremar les fotos d´aquelles persones tan importants per a la vida dels que es vulguin considerar españols. Però que siguin desgraciats no vol dir que siguin estúpids ni que es vulguin baixar els pantalons per tal que els donin pel sac: ben mirat malgrat sa procedència sigui catalana, tenen tants drets com qualsevol altre ciutadà de la meravigliosa Unió Europea; per als uniformats generals de les SS- perdó, els jutges- no hay tu tía: ací es parla spanish i s´acabat.
Com a ciutadans espanyols teniu el deure de parlar en castellà, diu un d´aquests que segurament no té cap tipus de problema per arribar a fí de mes. I no em toqueu la pera amb el catalán que se m´acaba la pasiensia. Els desgraciadets es paren a pensar i tampoco hay tu tía (cal recolzar l´ús de les diferents llengües OFICIALS de l´estat espanyol, sinó que les esborrin del mapa ja); " a quina mala hora vam fer res, caso en dena" pensarà més d´un i/o una. Com que no es volen baixar del burro però tampoc hi ha intèrpret, ells parlen en una llengua tan complexa d´entendre que fins amics alemanys, americans, anglesos, africans i fins i tot japonesos estudien i entenen sense cap tipus de problema.
A les notícies l´orador ironitza sobre el temeta dient que potser no s´entén allò que un desgraciadet diu: ésclar que el rus en comparança amb el català... Uf! Ja és massa. I la sota de bastos, que no és altra que la "Valènsia, tu casa limpia (neta com els carrers)" s´està paint a les cases on el 80 % de les famílies i animals de companyia rebufen pensant que com és això de parlar més d´una llengua: és que volen ser com els europeus que aprenen dos o tres llengües per portar a la confusió? És que els catalans no estan contents només amb l´espaÑol, amb el qual ja basta?
Resum: aquests gironins i la població catalana en general que vulgui cremar fotos de lladres per les places dels pobles que s´ho repensi abans d´anar a jutjats: més val aprendre àrab, que sembla que hi ha més intèrprets i dóna més classe. Allò more brilliant de tot és que una dona mor cremada per qui volia ser son propietari (parella sentimental diuen) i ningú fa plataformes per cremar a aquest individu que hauria d´estar com aquests jutges que no entenen una llengua OFICIAL, com l´euskera o el gallec: amb la camisa de força ben atada. (Sí, jo ja demanarè una als reis o al Babbo Natale, no patiu, enemics meus...)

dilluns, 19 de novembre de 2007

Pichia il gatto. Dramatitza mentre puguis!

L´altre giorno, mentre dinava a les torres i el sol em furtava una mica més de vista però també de fred (la qual cosa compensa), un grapat de gatets es rentaven les potetes a l´ombra del racó del carrer Serrans mentre la resta d´éssers ni s´adonaven de la realitat que els estava envoltant.
El tema dels coloms que s´apropaven cada cop més per tal d´aconseguir a little pranzo (un petit mosset) em dóna tanta claustrofòbia que m´estimo més ni recordar-ho: al cap i a la fi aquests animalets són com la poesia per a la gent: hi ha persones que gaudim amb aquest gènere malgrat nostra cultura no ens permeti tenir un nivell aceptable de literatura en vers. Coses de la vida.
Deia que els coloms, com la poesia, no té medias tintas: a la munió o li agrada per tal d´augmentar cert misticisme o la detesta del tot, sense punt mitjà. No he escoltat cap persona que em digui: sí, m´agraden els coloms de tant en tant, però no per fer veure que sóc un ànima caritativa. Només perquè mi piace questa espècie i au. No. Tot ve a partir de la visió mística que he tingut d´un home que des de l´any passat no veia i que m´ha recordat que el crim és, vertaderament, fruit de qui diu coses per dir-les. És un crim perpetu perquè els coloms no mengen cartró de franc i la poesia no serveix només per portar-la sota l´aixella els dies pars de cada mes.
El gatet que es llepa el coll i les patones és com l´escriptura dramàtica; why? Perquè no intenta donar pena, és una manera de viure això de la dramatúrgia, de llepar-se a un mateix per rentar-se (els polítics, per posar un cas ja podriem estirar la llengua). Aquesta mena de viure, d´expressar-se ha de ser del tot diferent i indiferent a la resta de maneres de write, puix que ni has de fer creure al possible lector que escrius de conya, que domines la llengua ni pantoflades de les que se solen fer a altres gèneres que capten a lectors com el Metro en hora punta agafa cada cop més adeptes no se sap bé perquè.
Avui dia que tan poques persones humanes aguanten que algú li conti una història per les presses, les poques ganes d´escoltar i com va d´expensive l´educació és ben bé desbaratat intentar fer veure que més enllà de la violenta vida en què vivim hi ha un petit foradet pel qual alguns llegim còmics, tebeos o com vulgueu anomenar-los i som amplament conscients de que si cadascú no ens fem nostre propi món més de cinc mil milions de people s´estimaria més estar a les Torres llepant-se la poteta. Qui fos un gatiu!

dimecres, 14 de novembre de 2007

Alfreda....There´s always a why (de verdad)




( Tret del prestigiós diari nasional ABC
) Tauro: Soslaye el "monstruo verde" de los celos. Si no se obsesiona, mucho mejor. Vigile autoengaños, especulaciones. Retos.
( Tret del prestigiós diari barriobajero Valénsia Ui) Tauro: No saques conclusiones precipitadas. Hoy tauro, por mucho que te intenten convencer, no vas a tener un buen día para que te tomen el pelo. En el trabajo (aunque trabajes solo, ¿eh?) vas a tener apoyo moral y gracias a eso se arregla el día. Tu dedicación plena en lo que te gusta hará que cuando las cosas no acaban (¿?) de salir bien , se te descoloque todo y cambie; vas a tener muy buena salud así que debes aprovechar.
A tot el que no es consideri ni espanhol, ni castellà ni català ni res per l´estil (aquell que tingui el neguit de sa procedència) entendrà perfectament que vull dir amb això que allà damunt he escrit i que, d´altra banda, té molt a veure amb l´Antón Txejov: veient el percalet que es gasten els diaris d´avui dia una s´adona que la millor opció que es pot tenir, tal i com marxen les coses, és estar desinformat/ desinformada; al cap i a la fi, per saber que cada dia gent mata gent i que la vida va cara. Alhora, aquesta malgrat no ho sembli, és la continuació a l´escrit de l´altre dia que vaig deixar en l´aire i ve a dir que a aquest territori vivim. Visc a un estat on passa aixó i no vaig de conya.
A Catalunya, Espanya, Polònia i Valènsia passen més o menys els mateixos esdeveniments però amb diferents idiomes i perspectives. On jo intento viure els diaris i els telediaris ja no són ni rigorosos ni estrictament informatius: fan comèdia negra on la gràcia està en espantar a la població dient que cura amb la salut i els calés, hi ha anuncis, les consabides tetes que queden bé per tot arreu o persones que cobren un sou que els està bastant per damunt de llurs possibilitats ( exemple clar és el de les autores dels horòscops, pobretes criatures).
Visc a un país on qui porta la barana de l´Estat no sap ni tan sols defendre´s en un idioma que exigeixen quasi quasi per treballar en un Mercadona, on qui ha furtat els pans dels ciutadans i veu com la gent comença a alçar la veu contra ell ( sí, el rey campechano amiguito de los moros)
perd els nervis amb els sudamericans que veuen la vertadera cara d´aquesta estimada Espanyeta. I continuo ací malgrat a Madrid una persona basca hagi de parlar en la llengua nasional i no pugui emprar la seva pròpia -en realitat l´euskara és tan oficial com el castellà- mentre un magrebí, rus etc. pot utilitzar amb tota tranquilitat sa llengua materna. Es que el vasco es tan difícil y feo que a ver cuántos intérpretes hay por ahí".
Sempre hi ha un perquè a aquest món, diuen. Jo tracto de cercar però no acabo de trobar moltes respostes que suposadament haurien de ser a l´abast de tothom que viu en aquesta mena de gàbia on tots i totes estem més que vigilats per l´ull de qui relament mana.
Paciència, ens haurem de tranquilitzar amb les prediccions i aquest ha estat mon repte d´avui mercoledi. Quanta imaginació oculten les planes del ABC. No sé ben bé què dimoni fotriem sense ell!

dijous, 8 de novembre de 2007

Mama, mama... És que vivim a un estat tan maco ell...


Començo no sé ni per on, perquè això promet no tenir desperdici algun: una senyora que té per inicials T.J.G diu avui a aquest setmanari religiós -impresionant- anomenat Alfa y Omega (nom molt espanyol de no ser perquè aquestes lletres em sembla que són més aviat gregues) que la nova matèria aquesta de Educasión para la siudadanía és un atemptat (atentado, que no atestado jeje) a la freedom ideológica perquè entra en el paper, gairebé inexistent avui dia, dels papis. I propugna la ideologia de gènere i després agafa la dona i cita articles de la Contitusión Gspañola per tal de donar-li més validesa a la cagarruta que la bona muller ha creat segurament mentre hi era a l´excusado. La dona vol educar a llurs fills (cony, què és això de que un maestro de escuela li digui a una personeta de ma propietat que faci això i l´altre no); és obvi que aquesta lluidesa de persona que té els sants pebrots primer de llegir el citat suplement del diari del nom no vull ni dir i segon, d´escriure aquesta carta que no té ni coherència ni sentit. Jo no sé si Strindberg estava la meitat de penjat que ella però a la poberina la compadeixo, ha de ser dur ésser Tere.
Aleshores, la senyora té als fills com qui té macetas amb la idea de "quan marxi de vacances o de parranda les encasqueto a qualsevol i aire" perquè allò que plasma s´apropa molt però molt a una visió un tant extrema de possessió, de fer a llurs fills a imagen y semejanza seva i de son marit que, lógicament, sembla que tenen tant de trellat com l´August quan tenia manies persecutòries.
Jo visc a un estat on al cap de més de dos mil anys de història s´intenta posar mitjançant un consens il·lògic lletra a un himne que convida a tot menys a posar-li lletra; al totpoderós Estat Espanyol es condemnen més les idees separatistes que les dones que llencen a llurs fills als contenidors o als homes que malbaraten sa força... Jo us insto a continuar llegint la segona part demà... Perquè domani continuarè escrivint el desenllanç!

Irregular minds are interesting minds, isn´t it?


Aquest matí Carles tocava la guitarra al Lisboa mentre començava un degoteig d´amics i coneguts; de sobte ve una noia d´aparença un tant estranya i ens fa una mena de mini-vídeo on haviem de parlar sobre allò que li manca i que li sobra al Carme (d´aquells temes que lleven la son només als que han der fer treballets nationalgeografiquers).
Abans veig un documental on es parlava d´allò que no interessa a nessuno, comença a amoïnar-me que les persones no s´interessin per res que ni surti a la televisió ni vagi despullat (quan hi ha carn l´atenció sempre se sòl concentrar) i penso que tinc una necessitat greu d´anar a cercar alguna cosa de l´autor de la imatge que acompanya a aquestes lletrones: August Strindberg.
LLegeixo també que hi ha un home coix al qual li neguen la custòdia dels fills precisament per sa coixera, coses de la vida... mentre ell recalca bé que ha estat campió paral·límpic de natació -sincronitzada o no. Passejo una estona pel carrer de les cistelles i menjo croissants mentre ma delectatio es centra en les embestides que la gent es van donant i llur sang freda em deixa a mi encara pitjor.
Més d´un pensa: per què llegir coses d´un tronat de la vida? Tronat amb majúscules i senza sentit figurat per a més dades; a mí sempre m´ha interessat la tronadura perquè significa -sota mon punt de vista- que la persona en qüestió no es queda content només amb viure, que lluita contra alguna cosa que no ha permés que hagi pogut viure tal i com ell /ella pensava i d´alguna manera tempteja tot allò que té a son abast per tal de fer sa vida tan irregular com sa ment i això em deixa sense paraules (tant de mèrit que a la vida tenen altres coses, oi?)
He trencat amb la tradició de presentar als personatges com catequistes que amb preguntes estúpides provoquen la rèplica brillant [...] Per això he fet que les ments treballin d´un mode irregular, com passa a la realitat, on en una conversa mai s´esgota el tema, on un cervell treballa com una roda dentada en la qual l´altre s´uneix "a la bona de Déu". Per això el diàleg camina sense rumb.
Johan August Strindberg ( 1849- 1912)