dilluns, 19 de novembre de 2007

Pichia il gatto. Dramatitza mentre puguis!

L´altre giorno, mentre dinava a les torres i el sol em furtava una mica més de vista però també de fred (la qual cosa compensa), un grapat de gatets es rentaven les potetes a l´ombra del racó del carrer Serrans mentre la resta d´éssers ni s´adonaven de la realitat que els estava envoltant.
El tema dels coloms que s´apropaven cada cop més per tal d´aconseguir a little pranzo (un petit mosset) em dóna tanta claustrofòbia que m´estimo més ni recordar-ho: al cap i a la fi aquests animalets són com la poesia per a la gent: hi ha persones que gaudim amb aquest gènere malgrat nostra cultura no ens permeti tenir un nivell aceptable de literatura en vers. Coses de la vida.
Deia que els coloms, com la poesia, no té medias tintas: a la munió o li agrada per tal d´augmentar cert misticisme o la detesta del tot, sense punt mitjà. No he escoltat cap persona que em digui: sí, m´agraden els coloms de tant en tant, però no per fer veure que sóc un ànima caritativa. Només perquè mi piace questa espècie i au. No. Tot ve a partir de la visió mística que he tingut d´un home que des de l´any passat no veia i que m´ha recordat que el crim és, vertaderament, fruit de qui diu coses per dir-les. És un crim perpetu perquè els coloms no mengen cartró de franc i la poesia no serveix només per portar-la sota l´aixella els dies pars de cada mes.
El gatet que es llepa el coll i les patones és com l´escriptura dramàtica; why? Perquè no intenta donar pena, és una manera de viure això de la dramatúrgia, de llepar-se a un mateix per rentar-se (els polítics, per posar un cas ja podriem estirar la llengua). Aquesta mena de viure, d´expressar-se ha de ser del tot diferent i indiferent a la resta de maneres de write, puix que ni has de fer creure al possible lector que escrius de conya, que domines la llengua ni pantoflades de les que se solen fer a altres gèneres que capten a lectors com el Metro en hora punta agafa cada cop més adeptes no se sap bé perquè.
Avui dia que tan poques persones humanes aguanten que algú li conti una història per les presses, les poques ganes d´escoltar i com va d´expensive l´educació és ben bé desbaratat intentar fer veure que més enllà de la violenta vida en què vivim hi ha un petit foradet pel qual alguns llegim còmics, tebeos o com vulgueu anomenar-los i som amplament conscients de que si cadascú no ens fem nostre propi món més de cinc mil milions de people s´estimaria més estar a les Torres llepant-se la poteta. Qui fos un gatiu!