dimarts, 29 de maig del 2007

{ Com menjar anguria ma senza angúnia }


Anguria,que ve a ser un meló d´Alger que deien quan jo anava a escola...Quasi igual que menjar anguria amb angoixa és l´acte de votar. A mesura que van passant els anys els ciutadans es fixen que al dia de les eleccions el que més val la pena és fer negoci, sense més. Ja no fot goig clavar la papereta a l´urna i fer-se l´important mentre es pensa que nosaltres podem fer-ho: we can change the world que deien aquells que cantaven fa ja uns onze anys. Ni llastimeta ni ofegament...avui que fa bon dia és un bon moment per menjar una mica de sandía sense més. Avui he descobert aquest poble (ja no ofegat de la foto) i sembla que pagui la pena visitar-lo: Etxalar, a Nafarroa. Si teniu l´ocasió,menjeu una mica d´anguria allà, que segur que fot goig. I dels vots no us calfeu el cap...viure,al cap i a la fi, vivim igual d´assenyalats i perseguits amb uns que amb altres i qui vol desmarcar-se una de dues: et taxen d´outsider o fan que fotis el camp. Viviu i deixeu que continuin fent que ens llepem els ditets...Jo al menys sé que no me´l llepo.

dimecres, 23 de maig del 2007

Que no hi ha pau per a qui tingui pensaments malenconiosos? (Diu Malherbe)

Sí, és impossible ser una micona feliç si tens la malencolia instaurada a ton cervell de manera permanent, no es pot viure dels moments anteriors em repeteixo un i altre cop mentre no compleixo del tot aquesta idea.
Just com una foto de Cadaqués sense platja, per alguns una imatge un tant coixa i per altres una opció justa i tranquila.
Moltes idees i propostes hi ha avui dia per viure la vida...i em sembla que s´entestava massa el poeta sense segurament,saber què era la benvolguda per tots felicitat.Hi havem éssers que optem per la malencolia dels moments passats o per la tristesa de la poca idea sobre el futur que tant angoixa però tants somriures crea.De tota manera, ni l´amor ni la malencolia ni els calès...ni tan sols l´excessiva autoestima donen felicitat sonada...És l´entestament en les coses i l´anxiety això que priva de tranquilitat, que no de felicitat. Al cap i a la fi, és un terme personal i intransferible,com les targetetes i la roba interior.
És l´anxiety de la ritornata a te & me allò que no em fa res de paura.

dijous, 10 de maig del 2007

¿Pa qué poner soles cuando las lunas son más salás?

Al mapeta, il meteo di Lombardia
Dic jo una cosa,qui és qui s´encarrega de dissenyar els mapetes del temps? Per què sols i mai llunes? Hi ha un boicot cap a les llunetes i les estreles o potser els núvols i el rey astro són més importants que llurs companys? Passa com li han passat a moltes persones en aquesta vida, de vegades tan puta com maleïda? I això que la indeferència, tal i com passa amb el solet, passa factura a la ment i al cos en general, però de manera camuflada.
Manca poc de temps pel desordre, però entestar-me en que tot té solució per fi es veu recompensat, malgrat sigui en petites dosis; ja fa caldo, però la terrasseta continua oferint-me aquells moments i aquelles persones que fan que desordre,temps,sols,llunes i prunes acaben sent només un puto maldecap recurrent quan la benvinguda manca de temes de parla es fa present. Ni Rita la cantaora ni el temps...parleu dels curasanets de xocolata del forn del carrer Colon, que val més la pena (malgrat embafin una micona).

divendres, 4 de maig del 2007

Noneta non é una lotsagabe, és una adarduna (quan vol,el cromo de criatura)

(Noneta no és una pocavergonya, és una cabrona quan vol...el cromo de criatura) A la foto, Formentera.
Poca cosa recordo del primer cop,molt poca perquè tampoc fa falta recordar-se del passat per complet,perquè els anys ens han canviat i de sobte ens han fet veure la -fins ara- no maleïda vida amb els ulls que ara la veiem. No sabiem on anavem ni què dimoni fariem i tan sols les mirades eren les protagonistes,ni petons ni carícies...en aquell moment ni calien ni venien de gust pel que fos,pel cas ja tampoc es recorda amb claredat.
Si que recordo que avui fa uns anys va canviar el món per complet, fa dues dècades i alguns anys més.Ella escrivia al balcó teatre mediocre i qui fos es reia d´ella miserablement, dient que qui escriu teatre perd el temps,que qui escriu de forma mediocre no escriu,caga.Tant se val repetia,sense reparar en el vertader problema: que ni escrivint ni dormint ni tenint malsons sabia realment qui era ella, jo mai acabaré de saber qui soc perquè no vull saber-ho,m´estimo més que tothom i totdon s´entesti en perdre tristament ses vides i no penedir-me d´absolutament res que no tingui a veure amb mi mateixa,egoista i desastrosa que mira per sa finestra imaginària i pensa que una de les raons de viure,veure i -perquè no- beure és la persona que avui va nèixer, una persona irrepetible que malgrat continui tenint pors i dubtes és avui qui fa que em pregunti i que pugui contestar quan qualsevol em diu: però tu qui ets?
Perquè potser no t´agrada, perquè potser no estem tan lluny i
per totes les coses que des de fa anys vam compartir i encara compartim...
ets mon suport quan penso que em moro. Ets inimaginablement proper. I
no vull dir-te per molts anys, vull deixar-te ací per llegir-te quan vulgui.
vull dir-te altres coses que potser costen, però
que ens direm quan calguin. Ets un cromo de criatura!