dilluns, 30 de juliol del 2007

Of course that yes,man (Improving my English´s level)


Anònimament o no,escriure sempre ha estat mon plaer particular i privat,aquell que cap persona pot trencar de cap de les maneres.Sense taula petita quan comptava amb sis anyets les caixes de cartró eren mes confidents i els bolígrafs sempre han estat presents en ma vida,pràcticamet des dels dos anys de vida.
Es trenquen vides,amors,plors i tantes altres coses però mai es pot amb la força indestructible de la voluntat més ferma (aquella cosa que es vol fer per damunt de tot sense que res més importi)d´una persona i avui -també tants altres dies-és en l´escriptura on em recolzo per tal de gaudir una mica i conèixer cada cop més ma pròpia persona.
Dono per suposat que hi ha cops massa durs,però mai em puc limitar a viure apartada d´allò que més m´estimo: seria una traició en tota regla cap a ma persona;és més: no m´ho perdonaria mai a la vida allò de baixar-me els pantalons (o la faldilla) i limitar-me a viure amb les ganes justes,aliena a ma estimada bohèmia.
Només una vintena d´anys i de tant en tant escolto dir sobre
mi que foto impresió,que per què fas això o fots l´altra cosa amb tanta poca edat; fotre por o el que sigui és una bajanada,perquè seria massa (però que massa) cru viure segons les opinions d´aquells que us molesteu en llegir una mena de quadern que més aviat serà un volum consistent d´idees que pretenen,sopratutto,descobrir-me i descobrir-vos a vosaltres mateixos que soc com soc,escric com escric i per damunt de totes les coses: ni vull inventar la coca-cola (ja fa temps la van crear) ni es vol demostrar cap cosa en aquest espai:no vull demostrar quin tipus de persona soc jo,qui em coneix de debó ja ho sap de sobres.Escriure no penso que serveixi pas per això. A Déu gràcies per aquestes cosetes ja existeix el Diario de Patrisia. Dic jo,vaja.

divendres, 27 de juliol del 2007

Anónimos...anónimos, anónimos de mierda


Quin sentit té avui dia l´anonimat,quan tota l´espècie humana ens coneixem gairebé com si ens haguèssim parit uns als altres?Em penso que només serveix per a posar de relleu la por a ser descuberts darrere una amenaça,una crítica del tot deconstructora o de tantes altes ximpleries d´altra calanya.
Sí que podia gaudir de cert sentit fa uns quants segles,quan els escrits de segons qui,quins o quines no podien ser reflectits així com així,per la por a les diferents repressions o per la por mateixa de veure el nom propi exposat a un pliego de fullets.De tota manera,abans (quan el món no estava tan saturat ni tan fart)l´anonimat era cosa de gent brillant per als textos i obscura per a la valentia,avui dia l´anonimat, sota ma humil opinió és cosa de bojos. Si un té un problema, camina cap a l´atenció al client o a l´OCU i va llest,tramita la queixa i santes pasqües...jo,però, no tinc encara full de reclamació però acepto gustosament qualsevol tipus de crítica,vingui del remitent que vingui i sigui del caire que sigui.Bastant poca gent llegeix de debó com per a posar pegues;i la millor cosa de totes:bastant poca gent escrivim allò que se´n diu mecànicament i sincerament com per a que qualsevol pencarres ens posi a parir i ens trepitgi tot nostre treball...A mi les crítiques -sopratutto les dolentones- em fan goig i em donen més forces encara,així que cura amb el que us feu,estimadets. Petons.

dimarts, 24 de juliol del 2007

Es que cuando te acostumbras a un periódico...yo por lo menos no sé leer otro. [Oye]

De vegades quan més vols parlar,més et mosegues la llengua.Finalment arriba aquell tan poc desitjat moment en el qual la llengua es queda de color morat gràcies a les aportacions socials de tot allò que ens envolta a tots i totes.
No pots sortir de ton poble per la fòbia social que et pot produir la sensació d´amplitud de les ciutats que ens impersonalitzen de manera galopant?Això és simptoma de l´alt grau humanitzador que t´afecta, a hores d´ara un tant inèdit. Seguim, no obstant sent persones amb més o menys ganes de viure, puix que sota ma humil opinió, qui no estigui content amb la vida que té ha de tancar els ulls per no tornar a obrir-los fins que s´adoni que som un bon grapat els o les que volem viure;al cap i a la fi,és la vida el repte que ens ha tocat viure i,com que no podem triar entre més reptes,els afrontem amb el millor i més ample somriure posible. Què dimonis.