dimecres, 16 de gener de 2008

Yo es que soy más gótico nefrítico, que es más friskie

Avui esperava, tant se val tant com i quan, el cas és que feia això sense més; una d´aquestes persones lletgetes amb les quals tens la sort o la desgràcia (segons es miri) de estavellar-te parlava de si mateixa amb autoamor esperpèntic.
I la qüestió rutllava de sang i capricis d´aquests que abans s´anomenaven gòtics i avui ja estan amplament normalitzats. "Es que la gente nos ve muy friskies -ai! el llenguatge torna a jugar-me una mala passada- frikis porque llevamos nuestra propia sangre en un frasco colgada y yo llevo también la diosa de... (mireu, no recordo) la alpargata..." i així un llarguíssim etcètera que mataria al més pintat. Deu recarregui de paciència a la persona que tingui per company o veí i hagi d´escoltar aquestes barrufades.
Friskie, el que es diu friskie no és gaire això de la literatura d´altres regnes, les xuclades de sang (hi ha qui fot petons als gossos a les mateixes boquetes que llepen culs d´altres gossos i ningú s´escandalitza) a l´estil Nosferatu, penjar-se trastos al coll per desviar l´atenció d´una cara més intimidatòria que un cementiri de nit... La normalització ha arribat a tot això i més i avui, més que friskie, pot resultar ser un gòtic nefrític, això és una mena de no sé què barrejat amb una micona de no sé quants i amb una simple (i ximple) disfressa que oculta aquella manca de saber sobreposar-se a allò que t´envolta.
Jo no sóc tampoc gaire friskie, però em quedo millor amb ser una antistablishment que viu a son aire. Qui vulgui friskies, que se´ls compri i aire.