dijous, 21 de febrer de 2008

L´enorme putada de l´aigua és que m´avorreix, tu...



Very lògic que uns conills i uns coloms tinguin una classe de música contemporània, quines joguines tan realistes i miraculoses es pensen avui dia. El conill petit fa de Jordi Savall i toca la viola de gamba mentre la conilleta més major es passa a la flauta.
La lògica comença anche (també) amb la base de nostra benvolguda societat que tantes sorpreses ens dóna. L´altre matí, metre jeia al sofà sortia una senyora ja granadeta dient que li fotia por prendre´s quinze pastilles al dia.
El senyor de cabells blancs li deia que això era un desfici i que quina vida li esperava amb el panorama. Al cap d´una estona la dona pensa: ap! Prenc tantes pastilles perquè tinc mitja dotzena de malalties greus. De tota manera, no acabo d´entendre allò de les pastilles... i de fet, no entenc (jo) com -amb aquesta manera de pensar tan hàbil- la senyora continua vivint. Ni cal dir que, dones com aquesta hi ha a cabassos.
Després el destí ens depara un altre ésser feliç de sa propia felicitat (tant com els conillets) i aprofita per tallar el programa al·legant que ella es pren les pastilletes amb cervesa sense alcohol perquè l´aigua (l´aiga, com diu Ferran Adrià) no li està bé. Com va dir una latra persona entranyable: "La putada del agua es que me aburre porque no sabe absolutamente a nada, que asco, oye," (sense falta de raó). I, contenta de si mateixa, la dona explica com és de feliç prenent pastillones i fotent-se birres cada dos per tres passant desapercebuda. Jo soc més aviat partidària de prendre medicació amb cognac sense alcohol, que va bé per a la gola.
I jo em vaig quedar de pedra amb els conills que van a classe de música? Em penso que la gent del nostre voltant és, molts cops, molt més surrealista inclús que les joguines. Perquè els conills, ben mirat, no tenen la culpa d´acabar en segons quines mans. Liruliruliruliru............
Pero por qué, pero por qué, pero por qué, pero por quéééééééééé.........

Michino,Michino la Marina te llama



Hi ha un anunci que m´encissa perquè és tan surrealista que ni el mateix Munch hauria parit. El petardet comença ni més ni menys que amb una dona d´avançada edat i lletjor (en efecte, dones joves i lletges no solen sortir als advertisements perquè no crida l´atenció i perquè repugna). La senyora és lletja amb ganes i encara més desagradable, que ja és difícil; la cosa, però, no acab ací: sa filla ha pres de nissaga la bellessa de sa mare, que amb un petit sobre de sopa a la mà insisteix amb que poden menjar ni més ni menys que quatre persones.
Mira, mama... li diu la pobra infeliç i ignorant de la vida: amb un sobre de Gallina Ciega - ai!- Blanca menjem quatre persones (en qualsevol cas, quatre anorèxiques persones). La mama, contenta, li respón amb la baba a sobre del braç de la filla: i a quin preu, xata.
Darrere hi veiem al marit, la filla petitona (que té més fam que el perro de un ciego) menjant amb una desídia que espanta. I mentre les lletgetes parlen sense saber que, potser, es quedaran sense menjuc.
El pal és el següent: fer veure i creure que amb un sobre fet, precissament, de retalets (sí, un sobre hecho de sobras) es pot treure la fam de persones que tenen més mal color de cara que el Mixinet italià. Una sopa que té uns fideus del tot alquitranats i acartronats, algun tros de fusta taronja que passa per ser pollastre i uns filets verds que ni volem saber què hòsties és.
I amb aquest regal per al paladar encara hi ha mares que es queixen: quan mon fill /a surt, no sé què dimoni menja. Sens dubte, empassar-se el fum del carrer Colom pot ser més productiu que el menjuc de les senyores lletges. Perquè, al cap i a la fi, anar a taula i veure això ha de provocar més d´un infart; sempre ens quedaran els gatets i la nouvelle cousine (o com s´escrigui, tant se val) o els jerseis de Zara per rossegar. Val la pena, val la pena. Miau i salut.