dijous, 21 de febrer del 2008

Michino,Michino la Marina te llama



Hi ha un anunci que m´encissa perquè és tan surrealista que ni el mateix Munch hauria parit. El petardet comença ni més ni menys que amb una dona d´avançada edat i lletjor (en efecte, dones joves i lletges no solen sortir als advertisements perquè no crida l´atenció i perquè repugna). La senyora és lletja amb ganes i encara més desagradable, que ja és difícil; la cosa, però, no acab ací: sa filla ha pres de nissaga la bellessa de sa mare, que amb un petit sobre de sopa a la mà insisteix amb que poden menjar ni més ni menys que quatre persones.
Mira, mama... li diu la pobra infeliç i ignorant de la vida: amb un sobre de Gallina Ciega - ai!- Blanca menjem quatre persones (en qualsevol cas, quatre anorèxiques persones). La mama, contenta, li respón amb la baba a sobre del braç de la filla: i a quin preu, xata.
Darrere hi veiem al marit, la filla petitona (que té més fam que el perro de un ciego) menjant amb una desídia que espanta. I mentre les lletgetes parlen sense saber que, potser, es quedaran sense menjuc.
El pal és el següent: fer veure i creure que amb un sobre fet, precissament, de retalets (sí, un sobre hecho de sobras) es pot treure la fam de persones que tenen més mal color de cara que el Mixinet italià. Una sopa que té uns fideus del tot alquitranats i acartronats, algun tros de fusta taronja que passa per ser pollastre i uns filets verds que ni volem saber què hòsties és.
I amb aquest regal per al paladar encara hi ha mares que es queixen: quan mon fill /a surt, no sé què dimoni menja. Sens dubte, empassar-se el fum del carrer Colom pot ser més productiu que el menjuc de les senyores lletges. Perquè, al cap i a la fi, anar a taula i veure això ha de provocar més d´un infart; sempre ens quedaran els gatets i la nouvelle cousine (o com s´escrigui, tant se val) o els jerseis de Zara per rossegar. Val la pena, val la pena. Miau i salut.