dimecres, 14 de maig de 2008

Molt maca la decoració, la vaig veure l´altre giorno... No, si l´hem posada avui, reinona...


Se´m cau el món a sobre quan llegeixo que, 28 anys després, els veïns de Barona (perdó, Orriols, que queda més cool) tindràn un nou centre de salut. És, francament, de programa d´acudits viure a la Santa Seu en la qual s´ha convertit una ciutat (abans maltractada segons molta munió) que cada cop es sembla més a una casa de bojos.
I desgràcies socials apart, resulta tota una porcada que plogui quan vols dinar a la Llotja i els vianants s´amaguen exageradament (com si en lloc d´aigua del cel caigués lleixiu) de la pluja. Que canviin les parets al cap i a la fi no demostra un símptoma de renovació ni avorriment: tan sols ganes de fer veure als altres que no continues anant cada dos per tres al mateix lloc a comprar uns Yaki Udon. Avui quasi tot es trobava buit i despagat, però la plaça meva tenia un aroma especial, una llum diferent a la d´altres dies que m´ha captivat. I, de sobte, la paraula odi s´ha esfumat a poc a poc i ha deixat veure el plànol de la malencolia, dels somriures i de les nits d´aquell agost tan llunyà que m´acompanyarà al llarg de tota ma vida.
Res acaba per pura i dura casualitat, igual que les parets no es pinten sense motiu aparent.

dijous, 8 de maig de 2008

Waiting for Wild Coffee (o biològic en son defecte)



Diu el cartell d´un vertader i antic café del carrer Serrans que hi ha Wild Coffee, la qual cosa em fa mirar això dels tipus de cafés, de carrers i de tot plegat.
Avui relliscava el temps com les gotetes queien per la finestrola del Lisboa i el cambrer famolenc neo- amable menjava un entrepà de pernil amb tota l´ànsia que es pot tenir quan es té un element valuós (tant com el menjar) entre mans. Jo llegia com quan es troba a faltar una cançó que es trobava feia mesos i s´escolta per primer cop amb un goig que emplena.
El temps gal·lés acompanya avui una diada que em ve gran per pensar; no per pair ni per manca de ganes ni de les idees. Vull un gir com aquell Marcel que caminava sense cap tipus de rumb i una nit va irrompre a la vida d´un ésser sense ànima que dedicava son temps als altres mentre no es trobava a si mateix. Al café li passa una micona el mateix: pots mirar-lo i tornar enrere un i altre cop: cada café és tan dinàmic o estàtic com cada cançó que arriba a les nostres vides i ens enganxa. Respires i sents una greu i lleugera necessitat d´allunyar-te d´una vida que, fins fa poc, tenia l´únic incentiu de continuar tancant els ulls i plegant els braços... Al cap i a la fi, la pluja desembafa gairebé tant com les marxes voluntàries. Somio a cada instant amb aquella tornada a la ciutat de la colònia Atardecer de Granada però toca pencar (de moment)