Yo no lo hice, señora. Eso fue cosa de un asesino.

Fa vint anys les estreles de la tele, com diu el títol de la fotografia, era Sir Espinete. Avui les estreles de la tele són (majoritàriament) gent presa de la histèria. Hi ha moguda madrilenya pel tema de la crisi -sí, encara- per Sapatero i pels camioners. Una moguda que sembla interessa que duri per la suposada manca de notícies o per les raons que siguin.

Avui un camioner sortia a la televisió mostrant que els camioners, per damunt de tot, no són assassins: són persones. Esclar, pensava tothom. Truca de seguida a la dona de l´home cremat a son camió, com si amb la trucada pogués arreglar l´acte criminal. Un reporter segueix la conversa atentament i es veu incapaç d´intervenir.

Aleshores es llegeix un missatge d´aquests que la gent que no treballa (o que no té res millor a fer a les onze del matí) envien al programa: l´ampla majoria dels ciutadans gasten més que guanyen. Mentre tant, el trucador insisteix: ni ell ni els companys són assassins: ningú va axixarrar a son marit. Un desanimat (desalmat que en diria algú) segurament va fer un còctel (molotov, suposo) i ho va llençar al camió ocupat. Aquesta és la hipòtesi d´una dona magra que cridava per fer-se escoltar entre els debatents. "Ells no són assassins, ells no són assassins!" cridava com una folla desesperada.

Normalment, en un altre tipus d´estat amb més trellat, als ciutadans se´ns donaria la informació sense més i el problema es tractaria on s´ha de tractar. Vivim, però, a un estat tercermondista; molts pensen que a la República del Congo o que a altres estats africans tenen moguda permanent i es mengen els mocs. Em jugo el cap a que en realitat hauran estats africans no tan llunyans molt més assentats i lògics que no pas Spain.

De tota manera ací continua la dèria de jo no sóc assassí i tota la tralla que ens venen. I com deia el trucador: " a mí que pegue a su mujer o empuje a su hijo escaleras abajo, ni lo sé ni me importa. Es buena persona y punto". Sí, a aquest estat de bojos vivim. De sobte trobo a faltar a Espinete i a Chema, el del forn. Al cap i a la fi, ni eren assassins ni fotien crits (cosa agradable).

Las pipas me producen un flato increíblemente flato...

Hom i don preveien una crisi de les grosses, d´aquelles que fan època i que estudien els nens i les nenes (y los miembros y las miembras que diu una) als llibres de text anys després.

Mercarramona té els prestatges buits per les dèries de la gent, que es pensa que estan vivint la tercera gran guerra. Algú (un ésser del nom del partit del qual ni vull recordar-me) va dir que tot és culpa del president del govern, que -cal remarcar- sembla estar pensant més aviat en les vacances d´estate (o l´estiu).

Una senyora amoïnada empenta son carret cap a la fruiteria de preus altament prohibitius. La cara ho diu tot: es nota que en sa vida ha passat fam (ses galtes ho demostren); observa com un ave carroñera les diferents prestatgeries i es nega a agafar fruita: al cap i a la fi, no emplena del tot la panxeta i no li fa el pes.

Ben mirat només queden llimes i kiwis a la fruiteria; de verdura ni parlem. Encissams i tomàquets han desaparegut com el Guadiana; no hi ha patates, cebes, plàtans... Només llimes i pimentons vermells que semblen no estar de moda pel que sigui. Amb cara de fàstic horrorós, aquesta dona agafa un parell de pimentons i murmura tra sè: "menuda mierda, pero a ver qué hago. Lo mismo los frío". I és així com la senyora fa cas de les televisions, les ràdios i la dèria col·lectiva, pagant destructivament i agafant les bosses amb ànsies de poder.

Mentre, els responsables es miren amb preocupació, però amb el somriure ben ample: si se´ls passés pel cap vendre un pimentó a quinze iuros, la senyora grosseta que els odia els hagués pagat, tot i demanar un prèstec (com va intuir cert dia Monteys a El jueves). Mentre tant, questa histèria demoledora prosegueix son camí fins que el peix -o les butxaques- aguantin.