dimecres, 11 de juny de 2008

Las pipas me producen un flato increíblemente flato...



Hom i don preveien una crisi de les grosses, d´aquelles que fan època i que estudien els nens i les nenes (y los miembros y las miembras que diu una) als llibres de text anys després.
Mercarramona té els prestatges buits per les dèries de la gent, que es pensa que estan vivint la tercera gran guerra. Algú (un ésser del nom del partit del qual ni vull recordar-me) va dir que tot és culpa del president del govern, que -cal remarcar- sembla estar pensant més aviat en les vacances d´estate (o l´estiu).
Una senyora amoïnada empenta son carret cap a la fruiteria de preus altament prohibitius. La cara ho diu tot: es nota que en sa vida ha passat fam (ses galtes ho demostren); observa com un ave carroñera les diferents prestatgeries i es nega a agafar fruita: al cap i a la fi, no emplena del tot la panxeta i no li fa el pes.
Ben mirat només queden llimes i kiwis a la fruiteria; de verdura ni parlem. Encissams i tomàquets han desaparegut com el Guadiana; no hi ha patates, cebes, plàtans... Només llimes i pimentons vermells que semblen no estar de moda pel que sigui. Amb cara de fàstic horrorós, aquesta dona agafa un parell de pimentons i murmura tra sè: "menuda mierda, pero a ver qué hago. Lo mismo los frío". I és així com la senyora fa cas de les televisions, les ràdios i la dèria col·lectiva, pagant destructivament i agafant les bosses amb ànsies de poder.
Mentre, els responsables es miren amb preocupació, però amb el somriure ben ample: si se´ls passés pel cap vendre un pimentó a quinze iuros, la senyora grosseta que els odia els hagués pagat, tot i demanar un prèstec (com va intuir cert dia Monteys a El jueves). Mentre tant, questa histèria demoledora prosegueix son camí fins que el peix -o les butxaques- aguantin.