dijous, 11 de setembre de 2008

"Prefiero actuar sola que bien acompañada"



El Brujo torna de nou a Madrid, amb Una noche con el Brujo donant motius més que palpables de sa capacitat joglaresca que es resisteix a morir. La revista on surt té a sa primera plana al Luis María Ansón -que, francament, no entra dins les meves predileccions.
Rafael parla amb poc accent cordobés, però sentencia l´ampla majoria de cops que obre la boca. L´altre pega voltes, tira mà dels adjectius, de la retòrica aquella que encisa als més entesos, a la crème de la crème. Luismari no té la condició tan gran d´orador que pot tenir Rafaé perquè no té omnipresent la base del joglar: no podem oblidar que la paraula és sagrada i uneix la gent; per molts ordinadors, música, relacions on line i bajanades d´aquest fantàstic segle que hagi tothom i totdon ens hem d´expressar amb paraules (vulgui o no vulgui la gent).
Hi ha qui diu que sempre fa el mateix, si més no: parlar, parlar i parlar. Ara pregunto jo: però no és veritat que una de les grans mancances dels humans del XXI és la necessitat de contar llurs problemes? Parlar es fa difícil per alguns, complicat per no saber a qui dir-li les coses. Però al cap i a la fi, necessari. Ja sigui dels fills que es fan pipi i no els canvien al kindergarden o de les putades que porta un autobús espatllat. La llàstima és el contingut de les paraules que surten per la boca de la meravellosa raça humana: de tota manera, sense ells i elles jo tindria una feina un tant crua: mon voltant és ma inspiració, però per inspirar-me... m´estimo més inspirar-me sola o mentre dormo que ben acompanyada. Perquè res millor que inspirar-se en allò que t´envolta,enla gent, que fer un anàlisi en solitud: aclareix la vida.
Nota: fins el dia catorze d´aquest mes de setembre teniu a l´Ivam (ma terza casa) l´exposició de l´home de la foto: Alberto Corazón. Val la pena pagar els dos eurets i veure la manera d´agafar coloms o obres colpidores: val igual que cinc croissants petits del forn de la plaça del Doctor Collado i no té sucre ni greix. Ja estic demanant-li a la Mare de Déu per tal que torni una expo del gran Jaume Plensa, que cada cop m´agrada més. Tres artistes, els que esmento avui, que fan que aquest segle no sigui tan depriment. Merci per fer-nos la vida diferent i enriquir-la: avui semblava molt difícil.

dimarts, 9 de setembre de 2008

Ma... No n´è la tavola qui? Mons ulls m´enganyen



Només entrar espeta la qüestió que li ocupa i que, al cap i a la fi, resultarà un tant secundària: "Quant temps fa que no ens veiem!".
Massa por em fot a mi aquesta idea si una persona entra enlloc i la va cridant als quatre vents. Sembla que d´una forma exagerada i, fins i tot, ansiosament, començarà l´atac de paraules que una -en determinats moments- deixa d´escoltar per son bé. Ni tan sols val això que feia temps era una base per contar intimitats: allò que en deien "confiança": avui no.
Tot és un: arribar i començar a treure profit de les paraules que una persona irracional pot treure de sa boca en un (sembla ilimitat, però no) temps determinat. Al cas vaig jo.
Treballo -no esbrines on, que t´ho dic jo- a l´Ibertrola (no puc pas fer apologia dels lladres) de comercial, molt alegrement amb un sou patètic -però molt alegre- perquè passejo venent contractes; passejo uns vint quilometres al dia, tarda i fins i tot nit. I quan la gent se´n va al llit, aleshores apareixo jo i aconsegueixo vendrel´s un bon contracte de llum perquè no tinguin problemes mai més. No desdejuno, ni menjo ni sopo perquè a cada moment penso en vendre.
Gasto mig sou en sabates, però ara mateix no me les miris perquè estan fetes pols i foten pena, no penses? Sortia jo amb aquell noi, sí, dona, aquell de la xarcuteria d´aquí al costat jove i mig calb... el lleig. Ara em truca sovint no sé perquè i no li contesto. Com que no soc jo d´anar a discoteques doncs foto la llauna anant pel carrer -que, ben mirat, és més barat- amb mon nou paio, nuvi, xurri o el que sigui i llurs amics. Passegem tots units cada dia pel centre, per la plaça de bous i pel carrer Xàtiva, i pel carrer Colón no, que hi ha botigues i entro a fer barrabasades.
On hi era jo ara? Mare, no recordo res. Sí, que és un pesat el xarcuter perquè fotia pudor a carn i a cansalada -leáse bacon o tocinillo- i no ho soporto. I acabo trencant-li la cara i li he de dir que no truqui i no foti més la pallissa, que el mato, eh? Per cert, reinona... Tot bé,oi? Apa, doncs ja ens veurem. Ara tinc pressa, he de caminar i vendre. Aviam quin dia parlem tranquiletament. Siau.
(conversa real d´una hora i un quart de durada un tant trastocada d´avui, dia nou del nou del vuit).
Com a acomiadament, estimat lector: si veus cap taula a aquesta imatge (una taula bruteta, petita, de fusta natural, barnussada i amb taques blanques per tot arreu) en comptes d´un bagul, si esplau... Si la veus... Premiiiiiiii. Io non la vedo, Lül... Misteritos.