Ojalá nunca necesite un abogado -un homme pressé dixit.

I hate weekends: people seem happy and all my favourite streets are full of families, or simply couples. They smile, speak so high... Ma dio! Mi fa schifo pensare in all this kind of people who don´t live the rest of the week. Nessuna felicità i molta aparença.

Bé, una barbaritat em sembla que una coneguda cadena que es dedica a vendre calcetes i sostenidors -per a dones amplament entrades en anys- utilitzi els dibuixos del gran Roger Hargreaves. De tota manera fa que les dones, els travestis i els homes que es posen calces s´apropin a la figura d´aquest gran home. Allà per la vella Anglaterra diuen que Hargreaves feia dibuixos per nens sense tenir en compte que uns anys després senyores de trenta o quaranta (o més) anys portaran els dibuixets ben a prop del cul.

No volia parlar del tema del vaixell avortista perquè em sembla una nonsense: cap home ni cap nano ni cap nena petita pot triar per una dona. Com a dona sóc conscient de ma diferenciació: es té un sexe pel qual es poden treure coses - un tant exageradament explicat- sempre i quan la mateixa dona vulgui treure un nen o una ampolla de cava, per posar un cas. De tota manera, uns senyors i senyores venen a València amb el barco de Chanquete (per les similituds del no nos moverán) per tal d´augmentar aquesta repressió que es viu al magnífic regne valensiano. Jovenets de l´Opus, l´església i altres pantoflades es concentren posant fotos de nadons (no sé si se´ls remugarà l´estòmac quan vegin nens llençats als contenidors, nens maltractats o nens víctimes del clero o de la pederastia; vagi vostè a saber). Criden com si aquell fos el darrer dia de ses vides consignes patètiques tipus "no me matéis"; per a mi, sense més restringeixen l´ús vaginal de cada ésser femení o afeminat. Afortunadament, cadascuna continuarà fent allò que ens doni la gana, que per alguna cosa ja hi ha bastant patint amb la tirania de la bellesa del puto segle aquest que ens ha tocat viure. I ja hi ha prou, perquè no ho acabo de pair.

Un home es queixa de la joventut al transport públic; un home jove i, sembla, ionqui. No entén les idees, esl slogans publicitaris ni als de altres generacions anteriors a la seva. Situació crítica: jo no m´entenc ni a mi mateixa. Ben mirat, tan de bo mai necessiti un advocat, perquè tal i com estan les coses val més defendre´s un /a mateix/ a que va dir aquell. Crazy´s country, vaja.

Another cop el senyor Happy... Let´s go to Café Lisboa ja!

William es recolza a aquella cadira que un dia va soportar a més persones del nostre tipus. De mi clase, que diria més d´un i una. Va haver una època -als inicis de les meves llargues estades al Lisboa- on no parlava amb ningú. Vagi vostè a saber perquè.

Quan em vaig cansar de no parlar de l´alt preu de les coses, de la vida que no m´acabava d´omplir i de tantes altres coses, em vaig apropar encara més al Café. El resultat va ser inmillorable: avui ells són part de la meva gent. Els intento comprendre, els estimo a la meva manera i sé que són al meu costat quan ho necessiti.

No vesteixen roba de marques cares, ni tenen uns papes que els paguin tot; no tenen cotxes ni viuen amoïnats per la moda: allò que m´agrada de tots ells (perquè tots són homes) és sa senzillesa. Són senzills, humils, propers però, per damunt de tot, amb una increible cultura que han anat manint poc a poc. Joan, Ken, Rafa,Mustapha, Abdell, Paco, Manu o Jorge ocupaven abans aquestes cadires que ara ocupem tan sols William i jo.

Ja no es fan les tertúlies de l´una del migdia amb la guitarra blava de Lugh, no es parla a viva veu, cridant cadascú a son to. Josele ja no toca la guitarra perquè ja ningú sap res d´ell. A la terrassa he vist que hi ha racons d´aquesta ciutat que no em fan fàstic, que hi ha gent que val la pena i es riu de si mateixa. S´intenta fer ioga a la plaça de la Verge, es passeja i penso que mai res tornarà a ser com abans. Al menys em sento molt orgullosa de conèixer la meva gent i sé que si no es trepitja el Lisboa, trepitjarem el Negrito, los Escalones de la Lonja o qui sap què.

Dedicat a William, Joan, Mustapha, Kenn, Abdell,

Jorge, Manu, Paco, Lugh, Carles, Rafa, Michael i Toni.

Yo voy vendiendo sólo lo imprescindible

No sé pas si Mr. Happy va vendre alguna de ses coses per tal de sortir una mica del buit que suposa una crisi que ja m´està donant bastant mal de cap. De tota manera, vendre allò imprescindible trobo que encara no té sentit. El cas és que un home surt per la tele. Res de nou, ben mirat surten tones de persones fent el gamba.

L´home és a una botiga de les de segona mà, molt transitades per la manca de duros; un reporter s´apropa i li pregunta:

- I vostè, què fa per ací?

- Res, he de vendre coses. Per poder menjar. Això sí, només les coses imprescindibles. Les altres, si em fan falta per viure, no, eh?

Sí, i ací termina el destarifat diàleg. Ningú ha pogut al llarg de dos mil vuit anys de vida de la malaurada espècie humana preguntar-se com és que cada cop hi ha més gent amb un alt grau d´imbecilitat? Què passa a les cases? Els nadons neixen amb manca de líquid, potser? O les mames es punxen? Val, sóc incapaç de saber-ho. Estic a la pláça de Cánovas del Castillo un nou d´octubre i els estúpids m´envaeixen.

Well, I don´t know. My purpose is that humans -specially here- are too scerzi for me. I don´t want this environment, I can´t stand it. Ma, cosa posso fare? Agora niente. Waiting per tal que passin les hores, sense més.

Canviant de terç, veig València cada cop més bruta i obscura, més descafeinada. Les persones van amb cares agòniques per tot arreu: fins i tot, quan se suposa que s´estan divertint tenen cara de fàstic. Potser tot es debut a que fa dies que no trepitjo el Cafenet Lisboa, del qual penso parlar després. Perquè aquest article acaba ací.