William es recolza a aquella cadira que un dia va soportar a més persones del nostre tipus. De mi clase, que diria més d´un i una. Va haver una època -als inicis de les meves llargues estades al Lisboa- on no parlava amb ningú. Vagi vostè a saber perquè.
Quan em vaig cansar de no parlar de l´alt preu de les coses, de la vida que no m´acabava d´omplir i de tantes altres coses, em vaig apropar encara més al Café. El resultat va ser inmillorable: avui ells són part de la meva gent. Els intento comprendre, els estimo a la meva manera i sé que són al meu costat quan ho necessiti.
No vesteixen roba de marques cares, ni tenen uns papes que els paguin tot; no tenen cotxes ni viuen amoïnats per la moda: allò que m´agrada de tots ells (perquè tots són homes) és sa senzillesa. Són senzills, humils, propers però, per damunt de tot, amb una increible cultura que han anat manint poc a poc. Joan, Ken, Rafa,Mustapha, Abdell, Paco, Manu o Jorge ocupaven abans aquestes cadires que ara ocupem tan sols William i jo.
Ja no es fan les tertúlies de l´una del migdia amb la guitarra blava de Lugh, no es parla a viva veu, cridant cadascú a son to. Josele ja no toca la guitarra perquè ja ningú sap res d´ell. A la terrassa he vist que hi ha racons d´aquesta ciutat que no em fan fàstic, que hi ha gent que val la pena i es riu de si mateixa. S´intenta fer ioga a la plaça de la Verge, es passeja i penso que mai res tornarà a ser com abans. Al menys em sento molt orgullosa de conèixer la meva gent i sé que si no es trepitja el Lisboa, trepitjarem el Negrito, los Escalones de la Lonja o qui sap què.
Dedicat a William, Joan, Mustapha, Kenn, Abdell,
Jorge, Manu, Paco, Lugh, Carles, Rafa, Michael i Toni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada