dijous, 25 de desembre de 2008

And today... Sir Pinter says goodbye . Sort en tenim de les peces escrites.



Avui ha mort el senyor de la foto; l´ampla majoria de la gent coneixia Harold Pinter per allò de premi Nobel, sense més. Al meu parer, Pinter és molt més que un miserabilíssim premi i un grapat de calès.
Vaig llegir ses obres a l´hivern,de manera repetida; i l´any passat -gràcies a Juanvi- el vaig acabar de conèixer, per un passeig per la biblioteca del carrer Hospital vaig adonar-me: era un llibre nou, un recull de les seves millors peces teatrals.
Un pis habitat per dues persones que desconeixen son exterior, que no saben qui viu baix seu, als quals els aterra tot allò que se´n surt de son pis i tantes sensacions: The Room, The Dumb Waiter, Ashes to Ashes i tantes altres joies que ens queden per aquells que el vam descobrir relativament tard. ELL és més que un dramaturg, més que un clàssic, ell era una peça clau al puzzle que suposa la nostra meravellosa societat. ELL mereix més que premis i reconeixement, mereix descansar (que ja havia creat bastant).
Sempre tindrè un racó per a les seves obres, perquè ell és un dels meus mestres.

dimecres, 24 de desembre de 2008

Waiting for February or March...



Cada any me´n adono de certes coses, que potser tot canvia massa de presa sense ser conscient d´aquests canvis. Fa una humitat que em passa per tots els ossos de mon cos i no em ve de gust anar sota l´olivereta perquè desembre és el mes que gairebé més odio.
Tothom dóna bona mostra de certa hipocresia i sembla feliç; tothom es gasta calès que no té per tal de regalar apariències. Això m´avorreix sobiranament, puix que cada any es repeteix de forma insistent; es repeteix tant com la remarcada feminitat de les dones (més objectes que mai) d´avui dia. No suporto les cançons, les notícies ni la família. No em ve de gust ni tan sols expressar-me.

divendres, 12 de desembre de 2008

Agradezco tu delicadeza, pero no quiero una bolsa.



Canten playing under the covers, I don´t feel like waking up... mentre es dediquen a assenyalar aquells que no els entren pels ulls. Altres ens dediquem a emplenar els nostres caps, a continuar bebent cognac mentre pensem de manera momentània en el passat que ja mai tornarà. No cal, però, desesperar-se.

Passeja sense cap tipus de remordiment però al seu dia va fer patir i molt, un patiment que continua de forma sobtada emprant per tal d´engrapar els moments que viu al present. La delicadesa la té molt lluny i fa anys que l´abandonà: res fa que avui tremoli perquè no s´auto-agradeix per sa delicadesa.

Hi ha massa llunyania o potser passivitat? Quan es tracta del moment adequat per tractar d´explicar fets inexplicables? Menys mal que she feels so much younger than yesterday; només hi ha un mal d´espatlla de tant en tant, una micona d´humitat als seus ossos i ganes -de nou- de trencar amb un present que mai li agrada: res d´allò que faci li reportarà ni gust ni interés. De tota manera, agraeixo ta delicadesa per molt barroc que quedi.

Tot es va quedar en un ensurt quan vaig pensar, per uns instants, que Venècia s´afonava; res de l´altre món, però. Les primes tauletones de fusta d´aquell hivern del 2002 encara sobreviuran i, no sé quin mes ni quin dia,però he de tornar a escriure al carreret estret de darrere l´estació de trens perquè a una ciutat com aquesta dil Veneto no vaig per fer fotus. I he de fer moltes coses encara: moltes.

dimarts, 9 de desembre de 2008

Feel that sea side on your face. Mort al bombó!



O que que é esse amor, d’água. Eu sei que eu não quero mais nada...
Surt el meu estimat dia de la Constitució (sí, el meravellós 6 de desembre celebrat per alguns de la meva banda) un tal Joan Tardà i diu allò tan redit per altres republicans de "mort al Bombó". Tothom alça la veu perquè com pot ser que un paio català digui aquest tipus de bajanades un dia tan assenyalat; no pot ser que es vagi contra els bombons: això no s´explica.
Retorna a sortir cada dia, de bon matí, a migdia, als programes que agafen imatges dels telediaris i als noticiaris de la nit; a tota hora i per tots els canals possibles perquè tothom vegi la barrabasada. No s´entén que un republicà vagi contra els bombons, és del tot inaudit. No soporta cap tipus de bombó: ni el farcit de licor, ni el de xocolata amb llet... ni tan sols els min-bombons que tant venera la resta de la població.
Els bombons pocs cops han tingut aquesta mena de detractors: qualsevol que s´ho proposi pot tenir una caixa ben gran a sa casa i mai s´embafa. Els veu sobre la taula o dins el moble i gairebé sempre representen una novetat, és contranatura passar d´ells, ignorar-los. Molta gent no s´hi pot estar si no es parla d´ells. I s´acosten els nadalets, seguits de les meravelloses falles i tota la pesca... que sí, que els Bombons es fan imprescindibles a qualsevol casa.
A les millors mansions dels carrers dels barris més ben avinguts hi ha sempre una fotografia d´una caixa de Ferrero Rocher; la creu amb Jesucrist i una foto de qualsevol membre dels Bombons. Es queda com una rosa si es fa aquesta senzilla operació; qui vagi a ta casa i es quedi amb els ulls com a plats mirant els Bombons dirà per tot arreu com és de bufona ta parella, els mobles, ta casa, ton meravellós estil... Tot és molt més fàcil si mai es va contra els Bombons, estimat Joan. I, per cert, ja tinc ganes de tornar a veure´t a un míting: res seria igual sense tu.
Ànims, que els Bombons només es desfan si nosaltres volem que es desfacin.

dilluns, 1 de desembre de 2008

A partir de dinero: una família poc catòlica



Hi ha un grup de persones que van marxar -per raons desconegudes- a mitjans de novembre i en plena crisi (d´aquesta que no ens llevem ni amb aigua calenta) a Bombai a veure si podien explotar negrets.
Foten el camp amb corbates de seda d´aquelles que es compren els llestos, amb maletins de pell que podrien perfectament alimentar tota l´Índia. Però són feliços, aliens a tot allò que els envolta: fam, patiment i mísera miseria; ells pertanyen a un altre nivell.
Posen bombes i no maten ningú. Tots marxen corrent a les diferents televisions per tal d´explicar l´odisea que suposa que matin nens petits mentre els encorbatats corren. El públic aplaudeix enmudit, els cau les llagrimetes de pensar que els pròspers han salvat la pell.
No són gaire normals els que acaben d´entrar: parlen de manera un tant estranya i es mouen nerviosament. Demanen caramelets, llepolies i aigua. No semblen gaire catòlics i no han de pagar per una societat mal feta.
Qui paga, però, per aquesta societat mal feta? Tots menys els que l´han feta possible. Hi ha qui pensa que la culpa dels mals menors de l´estat espanyol és del bombero torero que va caure un 20 de novembre i hi ha qui diu que ma estimada esglèsia en té la majoria de culpa. Us avanço que us equivoqueu pregonament (profundament. Pregona em recorda a la traducció de la mítica pel·lícula Gola pregona) perquè qui té la culpa és el conformisme i les poques ganes de fer res, la mare pàtria que és la valorada ignorància, les aparences i tot allò que descriu fil per randa als espanyolets. Qualsevol dia haurien d´obrir els ulls per adonar-se´n que ,en realitat, viuen en un país i en un univers que se´ls queda massa gran: i tot ve a partir de diners que deia algú.
Calculón: tienes la casa sin asegurar y padeces cáncer. (Todos mis circuitos).