Ciao per sempre Princesa (per piacere, cosa stai facendo voi?)

Tornem un cop més a la mateixa puta cançoneta, a veure com el foc es menja la poca cultura que queda a una terra encara més buida que l´escrita per T.S. Eliot; m´ha fet vertadera llàstima veure com el foc s´anava engolint l´antic Cine Princesa.

Si ni tan sols els propis valensianos saben (en sa ampla majoria) que va aconseguir aquest magnífic edifici ni cal esmentar el poc soroll que darrerament feia. Hi ha poca o gairebé cap persona que s´interessi una micona per son voltant? Són definitivament idiotes? De quin tipus de gent estic envoltada? Jo (junt amb alguns amics) som d´altre planeta? Perquè cada cop sento més i més ganes de deixar lluny aquesta claveguera de ciutat? M´ofego cada vegada més? I així podria continuar hores i hores.

Només em queda plantejar un darrer assumpte: Si us plau, què cony esteu fotent tothom i totdon amb aquesta ciutat? Que algú o alguna em faci el favor de dir-m´ho.

Fotografia: http://www.avui.cat/

Insisteixo fermament: passi. No, passi vostè... No, no, de cap manera... (etc.)

Hi ha pels carrers persones, com si haguessin caigut del cel, que tenen la mateixa facilitat per començar una conversa trivial que Disco Stu per ballar música de dècades anteriors. I, amb aquesta gran capacitat temàtica que el món els ha donat, tenen una virtut enfront la resta d´éssers humans: són, molts cops, simpàtics i envejats per la resta de la humanitat; semblen tenir el don divino del qual només disposen les ments privilegiades.

Tenen una mena de peça, tal qual una caixa de Lego, que els diferencia dels altres i que els fan del tot especials; són -sí o sí- d´altre planeta i altra galàxia i ells i elles ho saben. Avui he engegat la tele just abans d´apropar-me al cafè a veure si recuperava la tertúlia inacabada de dilluns o dimarts (no recordo). I hi ha el mateix de tots els matins, amb la breu excepció d´un grup de periodistes que, pornogràficament, feien com una campanya de llurs blogs (interessants i maquíssims segurament tots ells).

Fa uns anys trobava gent que es queixava del american way of life i Joan, precissament, m´ho va recordar aquesta mateixa setmana. No suporta, com molts dels mortals, les pel·liculetes que -per pebrots- t´has d´empassar si vols ser una persona lògica d´aquest endimoniat segle XXI que tant m´agrada. Hi ha més coses que més d´un i una no podem ni resistir però que s´han anat acomodant a poc a poc dintre les nostres vides, sense que es produís cap referèndum ni votació popular (putades de la vida). Ens hem de fotre, i no hi ha altra. I recordi, si vostè és jove no intenti anar en metro sense escoltar música: pot resultar timpànicament mal parat.

Atención al caliente /Attention to the Hot/ Atenció al calent

Hi ha un grapat de sobres que sobresurten de la maltractada bústia. Durant molt de temps ningú no ha reclamat aquests escrits; hi ha multes de tota mena: de l´operador d´internet, de trànsit... i molta publicitat personalitzada, com si la persona en qüestió necessités tenir accés a un món del tot inútil.

Passen els mesos i els dies i, de cop i volta, es produeix una trucada per reclamar els sobres plens de tot menys de bones notícies. Hi ha alguns malentesos.

Sembla que hi ha poca gent que suporta que altres tinguin cartes seves a son abast, com si això signifiqués que s´anessin a obrir i tafanejar. Molts escrits acaben al contenidor blau by the grace of God, puix que massa paper a un pis fot fàstic. Existeixen tants tipus de papers que arriba un punt on els sobres de certes dimensions no es poden recollir.

Són, a grans trets com la música; cadascú dóna l´atenció a son correspondència que ell o ella mateixa vol. És, però, estúpid oblidar-se´n d´aquesta de manera clara i després reclamar-la.

Cal paciència per part dels dos bàndols, com si no hi hagués més culpa que la que té el món en general :primer, per permetre el per cul que es dóna i els pocs beneficis que se´n treu de tot plegat i, segon per la relació amor -odi que aconseguiran que tingui cap a correus, les cartes, els sobres, els segells, les multes i els carters... Oi que de vegades fa por obrir la bústia? (I que consti que jo no visc al meravellós País Basc, eh?)

Són plens de seny...

També hi ha un diari molt graciós que llegeix tot bon progre modern que es precii; els que em coneixeu, ja sabeu de quin periòdic parlo iq ui no, que s´ho imagini. Porto gairebé vuit anys llegint ses planes cada cop que sóc ací i cada vegada em deixa més indiferent i perplexa.

Dic que em fa gràcia per varies qüestions que ara no venen al cas, però hi ha un detall que em trenca per la meitat: sa contraportada. De normal surt gent ben compromesa amb la societat que els i les envolta: escriptors xaxis, herois light (light heroes) i de tot plegat. Igualment pot sortir un ex-oficial nazi que una travesti mig nua reclamant igualtat de sexes, perquè és un diari plural. Res de l´altre món, puix que es tracta d´una publicació que es mostra propera a tot el món, actual i plena de seny. Però mentre es fa l´entrevista en qüestió, es desdejuna (tant l´entrevistat com el perdidodista), es dina, es berena o es sopa -segons l´hora de l´interview; no es fa l´àpat a qualsevol lloc, més bé a l´hotel Ritz, a la cafeteria Piticlim (on un cafè costa dos eurets o més) i al restaurant més car que es pugui trobar.

Em sembla bé: els del món de la premsa tenen un sou -més o menys- considerable i es poden permetre anar a llocs cars; els semi-coneguts (o desconeguts, segons es miri) tenen també certa capacitat adquisitiva per tal de pagar cuquerets d´aquesta mena. Sí. Però qui paga l´àpat? La veritat és que tant em fot. Cada cop semblen apropar-se a les revistes que mostren les cases de senyores casades amb senyors rics (o a l´inrevés) que mai un lector prototípic es podrà permetre. Al diari passa el mateix. I per si no hi ha bastant amb citar al restaurant /cafeteria /whiskeria de torn, es detalla el preu de cada producte que s´ha consumit per tal que el lector pugui fer-se una idea apropada del crim que suposaria gastar-se en una torrada amb oli tres euros.

De tota manera, cal aclarir que n´és llegit per milions de progres joves, hippies, el recomanen a escoles i instituts i es porta sota el braç si vols mantenir conversa als cafès del Carme; això sí, parlant només de les dolentes idees del govern i de la crisi. Perquè, ben mirat, sent progre no importa molt a la butxaca. És com qui es queixa del preu de les coses i es queda mirant la tele pacíficament a casa. Tal qual.

Busqui´s la vida, cony! Fa pudor la medecina nuclear.

Penso que existeix poca gent que gaudeixi quan es troba malalta, però si es viu a determinada ciutat s´acaba d´agonitzar quan entres a l´hospital.

M´inventaré el nom, un nom qualsevol com hospital Clínic universitari, a l´avinguda -imaginària també- d´un gran escriptor com ara... Visent Blasco IbaÑez, per posar un cas. L´hospital té una meravellosa facultat de medecina que es cau a trossos molt maca i cosmopolita (que fa les delícies dels pares dels estudiants). La facultat, al seu torn, gaudeix d´un fantàstic soterrani on no olora a mort ni a pols (no olora a res, només a margarides crudes). El soterrani, com és lògic, es troba del tot INadaptat per a les persones que -per coses de la vida- van en cadira de rodes (crec que a ningú els i les agrada trobar-se assegut /asseguda tampoc); hi ha bastides, pols, sostres cremats i un terra de l´any vuitanta.

Tot fa goig, però. Pots trobar obrers, estudiants fastiguejats i, en resum, tota mena de gent enfonsada, malalta, tipa dels voltants. Si, per pura desgràcia, ets malalt o malalta t´afones encara més: els difunts són ben a prop, es nota només amb l´ambient, amb el claustrofòbic aroma. Arribes al final del camí, just a la "MEDECINA NUCLEAR" i et trobes amb una senyora educada i amb una altra plena de greix que només pensa (amb tota la seguretat del món) en l´hora de l´entrepà i la birra. Et treu de polleguera (et toca la pera, vaja), et parla com si fossis retardat mental i et costés assimilar les paraules que surten de sa boca; se´t riu de tu constanment i sents que has de fugir abans de morir a una petita sala plena de persones que saps que trigaran poc a morir-se; ells ja saben això i respiren amb certa dificultat, tot i mirant les respostes que una persona farta li llença a la cara a la greixuda. Surts corrent mentre penses que vius a una ciutat on les persones s´enfonsen amb uns romanços exagerats fins i tot quan compren un paquet de pipes. Ja és massa, no? Com deia la greixuda, millor buscar-se la vida i... Ojalá nunca necesite un médico nuclear. Antes prefiero la muerteee. Té pebrots la ciutat, l´hospital i els ciutadans que m´envolten. I tot és a Valènsia. Just. Molt just.

Insiste en el casco: lo tengo bastante sucio...

Continua plovent ara que ja ha acabat la ja llunyana setmana eterna: era una mena de por paranoide enfrontar-me al dilluns i al dijous que, per sort, ja ha passat.

Veia la mar des de la finestra i em venien, com quasi sempre, molts records; no vull pensar que hi és tan a prop i no la puc acaronar. De sobte és febrer i ni tan sols recordo els dies més freds. Anit veia una mena de pantoflada dels premis que, més de cinema, semblava de pits ciaguts. Donava pena veure com unes senyores havien gastat un munt de calès en uns vestits fastigosos, d´aquells que fan pudor a xona. Sí, em donen un cert fàstic que no puc contenir. Hi veig certs paral·lelismes amb el Raval: les façanes es cauen però es pinta damunt elles; els edificis poden tenir continguts interessants a son interior, però moltes vegades es veuen interiors cremats, abandonats, deixats per les molèsties que suposa mantenir un pis que acaba per avorrir. I no queda gaire més per dir: ben mirat, tot es fa tan evident que molts cops és millor optar pel silenci. I que el Dimoni ens guardi.