Continua plovent ara que ja ha acabat la ja llunyana setmana eterna: era una mena de por paranoide enfrontar-me al dilluns i al dijous que, per sort, ja ha passat.
Veia la mar des de la finestra i em venien, com quasi sempre, molts records; no vull pensar que hi és tan a prop i no la puc acaronar. De sobte és febrer i ni tan sols recordo els dies més freds. Anit veia una mena de pantoflada dels premis que, més de cinema, semblava de pits ciaguts. Donava pena veure com unes senyores havien gastat un munt de calès en uns vestits fastigosos, d´aquells que fan pudor a xona. Sí, em donen un cert fàstic que no puc contenir. Hi veig certs paral·lelismes amb el Raval: les façanes es cauen però es pinta damunt elles; els edificis poden tenir continguts interessants a son interior, però moltes vegades es veuen interiors cremats, abandonats, deixats per les molèsties que suposa mantenir un pis que acaba per avorrir. I no queda gaire més per dir: ben mirat, tot es fa tan evident que molts cops és millor optar pel silenci. I que el Dimoni ens guardi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada