divendres, 20 de febrer de 2009

Insisteixo fermament: passi. No, passi vostè... No, no, de cap manera... (etc.)



Hi ha pels carrers persones, com si haguessin caigut del cel, que tenen la mateixa facilitat per començar una conversa trivial que Disco Stu per ballar música de dècades anteriors. I, amb aquesta gran capacitat temàtica que el món els ha donat, tenen una virtut enfront la resta d´éssers humans: són, molts cops, simpàtics i envejats per la resta de la humanitat; semblen tenir el don divino del qual només disposen les ments privilegiades.
Tenen una mena de peça, tal qual una caixa de Lego, que els diferencia dels altres i que els fan del tot especials; són -sí o sí- d´altre planeta i altra galàxia i ells i elles ho saben. Avui he engegat la tele just abans d´apropar-me al cafè a veure si recuperava la tertúlia inacabada de dilluns o dimarts (no recordo). I hi ha el mateix de tots els matins, amb la breu excepció d´un grup de periodistes que, pornogràficament, feien com una campanya de llurs blogs (interessants i maquíssims segurament tots ells).
Fa uns anys trobava gent que es queixava del american way of life i Joan, precissament, m´ho va recordar aquesta mateixa setmana. No suporta, com molts dels mortals, les pel·liculetes que -per pebrots- t´has d´empassar si vols ser una persona lògica d´aquest endimoniat segle XXI que tant m´agrada. Hi ha més coses que més d´un i una no podem ni resistir però que s´han anat acomodant a poc a poc dintre les nostres vides, sense que es produís cap referèndum ni votació popular (putades de la vida). Ens hem de fotre, i no hi ha altra. I recordi, si vostè és jove no intenti anar en metro sense escoltar música: pot resultar timpànicament mal parat.