També hi ha un diari molt graciós que llegeix tot bon progre modern que es precii; els que em coneixeu, ja sabeu de quin periòdic parlo iq ui no, que s´ho imagini. Porto gairebé vuit anys llegint ses planes cada cop que sóc ací i cada vegada em deixa més indiferent i perplexa.
Dic que em fa gràcia per varies qüestions que ara no venen al cas, però hi ha un detall que em trenca per la meitat: sa contraportada. De normal surt gent ben compromesa amb la societat que els i les envolta: escriptors xaxis, herois light (light heroes) i de tot plegat. Igualment pot sortir un ex-oficial nazi que una travesti mig nua reclamant igualtat de sexes, perquè és un diari plural. Res de l´altre món, puix que es tracta d´una publicació que es mostra propera a tot el món, actual i plena de seny. Però mentre es fa l´entrevista en qüestió, es desdejuna (tant l´entrevistat com el perdidodista), es dina, es berena o es sopa -segons l´hora de l´interview; no es fa l´àpat a qualsevol lloc, més bé a l´hotel Ritz, a la cafeteria Piticlim (on un cafè costa dos eurets o més) i al restaurant més car que es pugui trobar.
Em sembla bé: els del món de la premsa tenen un sou -més o menys- considerable i es poden permetre anar a llocs cars; els semi-coneguts (o desconeguts, segons es miri) tenen també certa capacitat adquisitiva per tal de pagar cuquerets d´aquesta mena. Sí. Però qui paga l´àpat? La veritat és que tant em fot. Cada cop semblen apropar-se a les revistes que mostren les cases de senyores casades amb senyors rics (o a l´inrevés) que mai un lector prototípic es podrà permetre. Al diari passa el mateix. I per si no hi ha bastant amb citar al restaurant /cafeteria /whiskeria de torn, es detalla el preu de cada producte que s´ha consumit per tal que el lector pugui fer-se una idea apropada del crim que suposaria gastar-se en una torrada amb oli tres euros.
De tota manera, cal aclarir que n´és llegit per milions de progres joves, hippies, el recomanen a escoles i instituts i es porta sota el braç si vols mantenir conversa als cafès del Carme; això sí, parlant només de les dolentes idees del govern i de la crisi. Perquè, ben mirat, sent progre no importa molt a la butxaca. És com qui es queixa del preu de les coses i es queda mirant la tele pacíficament a casa. Tal qual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada