divendres, 24 d’abril de 2009

No pretenguis que el món s´acabi, tu...



Hi ha concursos que tal se val on es facin: per tot arreu es veu el mateix i no hi ha remei a aquestes altures. A Anglaterra (si no m´equivoco) va sortir una senyora a cantar, com qui no vol la cosa -tal qual veiem a un excel·lent Ian Curtis interpretat per Sam Riley caminant amb sa xaqueta ingeniosament subtitolada amb el meravellós mot "HATE".
No va amb un pentinat acurat i sa cara no ofereix confiança. L´auditori que després l´acollirà s´ho agafa de conya i fa tota mena de gràcies amb una dona que somriu com si la cosa no anés amb ella tampoc. Ian, sense donar valor al fet de treure veu prodigiosa per la boca, accepta cantar al grup dels seus amics perquè vol, com deia el gran OVIDI (el d´Alcoi, no l´estrela llatina).
Ai! Diu el públic, esbufegant per tal que aquest martiri acabi quan abans millor, "qué garrulita, ¿no?" Sembla una vaca amb una manta de les que s´empren per cobrir els sofàs...Quina lalstimeta de dona -pensaria més d´un i sobretot una- passar per la tele d´aquesta manera, fent el quadre mariner. I etcètera durant mitja hora; una senyoreta de les que donen veredictes posa cara de tant de bo pugués ser a casa i no ací perdent el temps. And this is the true hate: no acceptar a les persones tal qual: la Susan Boyle havia de ser una rossa de metre vuitanta amb poderoses curves i les dents perfectes: tothom (i sobretot) totdon hauria cregut en ella. No ho era i segons he mirat per la meravellosa premsa anglesa continua sense ser-ho. Amb un bon somriure jo li regalaria una xaqueta de les del Curtis: el hate el tenen tots i TOTES aquells i AQUELLES que miren, miren i miren perquè ells creuen ser genials sense pensar en les gratificants diferències que existeixen.

dimarts, 21 d’abril de 2009

Pobre niña frita.



Recordo tant el passeig que el cap no em deixa viure si un dia l´oblido. És com una mena d´obligació moral aquest recordatori amb el què això comporta; era un passeig llarg, ple de gent als mesos estivals, amb palmeretes i senyors amb camises grogues plenes de flors vermelles, colorides i de dubtós gust.
Un dia, de sobte, em va començar a embafar el passeig i no sé ben bé perquè. Ho veia obscur, llunyà i trist i pensava que tot ja havia passat; res més quedava per dir ja que no havia ocasió de fer-ho. I em vaig fer a mi mateixa un jurament: res es quedara tal i com és ara. Calen i manquen paraules que s´han de pair abans d´expressar-les del tot perquè continua sent difícil. Han passat els anys des del darrer cop i semblen haver passat setmanes: encara continuo olorant la suau frescor d´un mar ple d´ones que m´acarona el nas, just com quan era petitona. Tant cremava el sol que arribava a esbarar-se pels meus braços, com si un glaçó de gel es desfés ràpidament; feia goig, però, puix que el sol anava acompanyat de spaghettis i vi. L´acompanyàven a la terrassa, quan la muntanya i la mar es fonien com el formatge daurat al pa calent.
I és per tot això, pels olors, per la suau mar i pels records que trobo a faltar aquest passeig. I de debó...