Recordo tant el passeig que el cap no em deixa viure si un dia l´oblido. És com una mena d´obligació moral aquest recordatori amb el què això comporta; era un passeig llarg, ple de gent als mesos estivals, amb palmeretes i senyors amb camises grogues plenes de flors vermelles, colorides i de dubtós gust.
Un dia, de sobte, em va començar a embafar el passeig i no sé ben bé perquè. Ho veia obscur, llunyà i trist i pensava que tot ja havia passat; res més quedava per dir ja que no havia ocasió de fer-ho. I em vaig fer a mi mateixa un jurament: res es quedara tal i com és ara. Calen i manquen paraules que s´han de pair abans d´expressar-les del tot perquè continua sent difícil. Han passat els anys des del darrer cop i semblen haver passat setmanes: encara continuo olorant la suau frescor d´un mar ple d´ones que m´acarona el nas, just com quan era petitona. Tant cremava el sol que arribava a esbarar-se pels meus braços, com si un glaçó de gel es desfés ràpidament; feia goig, però, puix que el sol anava acompanyat de spaghettis i vi. L´acompanyàven a la terrassa, quan la muntanya i la mar es fonien com el formatge daurat al pa calent.
I és per tot això, pels olors, per la suau mar i pels records que trobo a faltar aquest passeig. I de debó...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada