dijous, 18 de juny de 2009

Oh, mummy...What´s a polite person?



Estic vivint a uns carrers on els nens petitons plenen de pixum cada racó; com si fossin gossets amb una incontinència impossible de tractar. I no em fa res, sempre i quan no m´hagi de posar sandàlies: els talons em demanen caritat quan arribo a casa.
De sobte, caic a la cadirona grossa i poc còmoda de color vermell amb poques ganes; ja són dos quarts de nou i gairebé s´acaba el dia per una simple raó: la mar va desapareixent. Tampoc em fa res que el cel sigui de color taronja cada nit, perquè ,ben mirat, és un color que m´encissa i em porta un munt de records cada cop diferents que em transporten a uns anys no tan llunyans.
Aquells gofres plens d´una xocolata negra meravellosa tenien una capacitat que no he tornat a trobar amb el pas del temps: m´embafaven tant que arribava a voler uns quants més. Tenien un sabor irrepetible perquè a La Goleta res té a veure, perquè allà tot cobrava un altre matís i la lluna podia fondre´s amb la nostra Mediterrània. Avui deien al Telenotícies que hi ha moltes platges brutes al Mediterrani, però allò brut no és la sorra ni la mar: allò que més brut es troba, avui dia, és el propi ésser humà. I a dia d´avui, no hi ha qui em baixi del burro.
A la foto, el gran Richie James (si resta, tampoc ho farà en pau...)