La nena petita menja

A: J.M.F

Mentre pujava a un metro infectat de gent malaltament simple, una nena petita menjava alguna cosa d´un plat de gos, llepant el petit plat vermell com si no hagués menjat mai a sa vida. Hi ha olor a colònies infumablement inhumanes, molt pitjor que una barreja d´amoníac, lleixiu i alcohol de cremar.

Els crits m´atabalen i fan que pugi el volum de la veu d´Ersen. Tanco els ulls i recordo la mínima mediocritat dels carrers, si els comparo amb el llarg i fosc metro. Una dona d´uns quaranta o seixanta anys -depenent sempre de les seves capes de maquillatge de guerra- no deixa de pentinar-se (inútilment) uns cabells que -jo- tallaria al màxim possible. Em mira i giro cap a la porta.

Els segons es fan claustrofòbia pura i dura, mentre s´obri la porta recordo el goig que sentirà la meva pell al sortir d´aquest medi estrany i fastigós. Pujo les escales mecàniques i a la parada d´Alameda el sol entra tímidament. Al fi desinfectada, per fi els carrers m´esperen. La nena crec que continuava mejant i plorant alhora... Havia marxat jo.