dimecres, 30 de desembre del 2009

Ombres de pau, cigales a tot arreu...



Reiem l´altre dia un company i jo tot i recordant els patètics himnes que tenen determinats territoris. Els himnes tenen un toc entre tètric i trist, però alhora festiu. Ara tothom ha d´emplenar els indrets eròticament pensats per destruir les butxaques de les persones. Cal que passi una de grossa? Per a què?
Haurà cap persona que tingui valor per tal d´alçar-se del sofà i sortir al carrer? Sortir al carrer per cridar: cal que el nostre entorn ens deixi de furtar el poc oxígen que ens va quedant. Però al segle XXI és una cosa un tant estranya això d´alçar-se de la poltrona que dirien els italians si, a més, plou.
Plou desencís, al cap i a la fi: tothom es queixa xiuxiuejant i, al mateix cop, cagant-se en les vides avorrides i casposes que tenen: quantes persones es contenten amb la vida que tenen entre mans o entre cuixes? Avui, posant Anjena tres he vist la dona aquella desagradable, la Massiel, parlant sobre una enquesta sobre la vida -i la Visa- sexual dels espanyols "canyís"; esteu contents? Sí, ho estem; no obstant l´alegria, els homes es gasten els quartos en putetes perquè les dones no els hi donen bastants alegries. Un altre senyor diu que va trempar als catorze anys per primer cop (quan molts i moltes jugàvem amb els Playmobils) i una altra que està molt contenta, tot i que menjar cigales... Bé, menjar cigales només ho fa els dies especials i amb fàstic. Els homes sempre volen més...diuen totes. Les dones no volem res? Tots i totes teniu sofàs, joguines i gambes; però no us voleu alçar per por a perdre les vostres pertinències, tan estúpides que em fan riure.
A vosaltres no us manca trempar, a vosaltres us manca alçar-vos del sofà i treure profit d´una vida tan grisa com les soles de les sabates de taló alt que la dona del quart pis porta a totes hores; a mi, que sigui travesti ja em va bé. Veig una ombra i ho penso: sofà, cigales, desencís, pluja, calor infernal (tan infernal com la cuina de l´infern....) Ai! ja acaba desembre...

divendres, 25 de desembre del 2009

DUE giorni, una settimana?

Ara que gaudeixo de la meva merescuda solitud i que el silenci regna el pis, recordo que no he de tenir por ni a la veritat ni als adeus: mentre no m´acomiadi de mi mateixa, he d´estar tranquila.

Fa uns dies plorava a aquesta plaça, pensava i no sortien idees del meu cap però, de sobte, va aparéixer ell i vam anar caminant des de Blasco Ibáñez fins l´Octubre i després va suspendre aquell examen. Però el passeig ens va calmar i ell em mirava i m´escoltava.
Hi ha nits que penso, d´altres que escric, aquesta serà l´excepció. Ara enyoro aquell moment al port de la ciutat romana, ara enyoro aquells diumenges amb els papes al mercadet de la plaça redona. Però m´estimo. M´estic començat a estimar amb delectança i aquest és el primer punt; el segon caldrà triar-lo quan vingui de gust. Tampoc és tan petit el món: i València, alguns dies, treu de ses clavegueres una poesia que em porta a la bogeria de les paraules. Ara vull dormir d´una! I escoltaré música mentre gaudeixo al llit. I dormiré amb un lleu xiuxiueig basc, dormiré en pau absoluta. De sobte, els somnis també seran poesia i el criteri inconscient em menjarà.