divendres, 25 de desembre de 2009

DUE giorni, una settimana?

Ara que gaudeixo de la meva merescuda solitud i que el silenci regna el pis, recordo que no he de tenir por ni a la veritat ni als adeus: mentre no m´acomiadi de mi mateixa, he d´estar tranquila.

Fa uns dies plorava a aquesta plaça, pensava i no sortien idees del meu cap però, de sobte, va aparéixer ell i vam anar caminant des de Blasco Ibáñez fins l´Octubre i després va suspendre aquell examen. Però el passeig ens va calmar i ell em mirava i m´escoltava.
Hi ha nits que penso, d´altres que escric, aquesta serà l´excepció. Ara enyoro aquell moment al port de la ciutat romana, ara enyoro aquells diumenges amb els papes al mercadet de la plaça redona. Però m´estimo. M´estic començat a estimar amb delectança i aquest és el primer punt; el segon caldrà triar-lo quan vingui de gust. Tampoc és tan petit el món: i València, alguns dies, treu de ses clavegueres una poesia que em porta a la bogeria de les paraules. Ara vull dormir d´una! I escoltaré música mentre gaudeixo al llit. I dormiré amb un lleu xiuxiueig basc, dormiré en pau absoluta. De sobte, els somnis també seran poesia i el criteri inconscient em menjarà.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Tement ell sacrilegi poètic: "És quan no puc dormir que hi veig clar".