dilluns, 18 de gener de 2010

Immensitat Mediterrània...

Per què hi ha gent que no sap viure més enllà de les seves contrades? Avui, després d´haver tastat l´immensitat mediterrània i recordar com pot ser de magnífic un pur paisatge marítim em ve de gust tancar els ulls i tornar a començar una vida aliena, semblant a la que continuo tenint (no ho puc evitar), però lluny d´aquí. Semblant perquè trobo que m´he adaptat a mi mateixa, com a persona, perquè sé (per fi) la crueldat que tenen segons quins territoris, tot i que semblen compartir, si més no, una llengua. El plugim suau es va anar complicant aquell migdia i el mordenisme s´ensumava des de l´estació de trens, les façanes em feien recordar que cadascú és d´on el cor li diu que prové (el document nesional d´identitat és això: un tros de plàstic que podria convertir-se en "bossa de fem" i es limita a dir el lloc concret on la persona X va nèixer). De sobte, tota la resta de trossos mediterranis que, fins aleshores havia visitat, (a excecpció clara de Portbou) em van semblar no insignificants, però sí insuficientment salats, insípids. Com una bona nit vaig pensar a aquell racó de la tavernina platja de La Goleta: tant de bo pogués morir menjada, empassada pel Mediterrani, caminant cada cop més endins fins que éls fluids salats em fèssin desaparèixer del tot i ja no pogués tornar a sortir; no vaig dir a quina parcel·la o territori concret volia ser engolida pel rei dels mars (que no és altre, per a mi, que el senyor Mediterrani) i ahir em va venir al cap que potser a aquests racons volia acabar de prendre coneixença del que passa al meu voltant, a les meves contrades. Lluitaré per aquests dies sense rellotge que tant desitjo a la vora de l´església, perquè potser no escriuré les millors paraules de ma vida, però -almenys- seré feliç tancant els ulls i ensumant la meravella modernista i íntima que suposa Sitges.
Les tertúlies s´emplenaven de persones que volien cridar als cinc vents les seves dèries i idees, però el poder de la paraula es trobava al costat d´aquells carrerets impossibles, decorats lleument amb la lleu pluja. I allà és on, ni que sigui un parell de setmanes, vull gaudir dels colors del cel i la mar. La gent que no té més remei que viure a cavall de les expectatives dels altres diuen que van al Carib i a Cuba i a no sé on...hi són there by the grace of God. A altres, ens agrada simplement ensumar, i crec que podem treure moltes més coses en clar. Goig.
Dedicat a D. F...........................

3 comentaris:

Anònim ha dit...

En llegir el text m'ha vingut al cap aquest poema d'en Màrius Torres. Sent valenciana crec que el podries estrapolar al teu voltant i res no hi diferiria. Vius en una terra preciosa que no es pot deixar escapar.


"Molt lluny d'aquí"
(Màrius Torres - Daniel Sesé)

Sé una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.


(Els versos són alexandrins, però han quedat tallats.)

Nona petitona ha dit...

Grazie mile per la teva aportació: els records molts cops queden molt per damunt del territori i l´indentitat...

Anònim ha dit...

Certament, per sort moltes vegades queden per damunt del bé i del mal, si no fos així no podríem conviure amb ells.