Inhòspitament llunyana

Aquell te al Cafe Pessoa que tant cremava...

va fer que mirara el seu entorn.

Esperava una trucada, un missatge...

que mai van arribar, que encara avui no veu.

Es cau sempre als mateixos buits:

no se li pot arribar a entendre

i, no obstant això, hi ha qui li troba a faltar

ella no es vol, ella no es troba, ella no riu.

Als carrers de Russafa plorava amb neguit

els veïns juguen al bingo:

quaranta-sis, nou, vint...

i ella al llit benestant, sospira.

No té paciència, cau, tanca els ulls:

la setmana passada volia retornar al passat

però no hi ha resposta.

És massa tard? Massa d´hora?

Ets massa, oh, inhòspita valenciana (de merda)...