dimarts, 9 de febrer de 2010

La Mediterrània al seu abast...



Li semblava que l´havia perdut per sempre, però un petit retall de sa vida havia reviscolat l´interés; ja podia gaudir de la tranquilitat de saber que es trobava bé, que continua amb el seu ritme, que tots aquells records ja llunyans no havien estat uns sons agradables. Tot, al cap i a la fi, va existir un dia, fa ja molts anys.
El far de Vilanova molesta a uns, ens agrada a altres: mai es posa d´acord l´humanitat, quin malson. Va mirar aquella freda nit per la finestra de la sala blanca, plena de sofàs blancs, de màquines de cafè, de sobres de sopa instantània...la sala, però, era del tot buida i el camí pel poble havia estat llarg, necessitaven descans, i no una sopeta calenteta. La sopa era de verdures (un 7% de verdures variades), s´ensumava l´olor Mediterrani de la pluja, el vent fresc de l´hivern i el silenci dels pocs habitants de l´edifici. A la seva ment, aquelles músiques estranyes que venien de Turquia, el bar abandonat, els homes que corrien amb els seus gossos assassins, el plugim, la cervesa, els núvols... Ella, en realitat, sabia que aquell record no acabaria morint. Era l´aire més fresc i el fred més càlid que havia notat... era la seva pàtria i l´oxígen fresc li recorria tot el cos...
Res acaba si una persona no vol que acabi. Li queda esperar pel viatge sense tornada a la seva vertadera casa, només esperar i recordar els teulats i el petit trenet fent "xu-xu-xuuu"...