diumenge, 21 de març de 2010

Feria´s vorera



Perquè la vaig començar a descobrir fa ja uns dos anys, quan un matí ple de sol i calor em va empentar: necessitava caminar i vaig arribar a Feria, el vertader carrer que més identifica una ciutat plena de tresors.
S´havien fet gairebé les dues de la tarda i els quaranta graus em cremaven l´espatlla, jo caminava amb una fina samarreta blanca. Notava com el suor em relliscava pel front i de sobte un gran núvol de color groc i blanc va emplenar les nines dels meus ulls: groc, blanc, taronja, colors de la terra que es treballa i que no acaba de ser de cap dels vertaders treballadors: els colors de la sorra, de l´albero de les places de bous es barrejava amb el blau intens i amb els vestits ajustats de les dones, plens de flors i colors vius que encara remarcaven més les curves de les vertaderes femelles del país que ni tan sols donen una petita treva a cap home. Moltes són ja mares, altres avorreixen a propis i a estrangers: massa carn i més del mateix.
Hi ha un parell de cafès bohemis, plens d´homes que es dediquen a mirar les dones que passen pel carrer tot i criticant-les; alguns són a la barra de la finestra, altres són a la vorera parlant i amb una cervesa a la mà: no hi ha treball, no hi ha contractes però hi ha somriures. Passo, he de rebre mirades, paraules i tot just quan un cotxe passa al costat del mercat, em miro el conductor, pujo i ens escapem del carrer més barceloní però embafador de tota la ciutat. Sevilla és groc, blau mediterrani i vermell de les seves cares, és vi blanc regat amb suor. És la ciutat de les estridències més excèntriques i just al carrer Feria subjau tot: absolutament tot...