divendres, 9 d’abril del 2010

Tutti morimmo a stento... (Un passeig)



Fa uns anys vaig descobrir al gran Fabrizio de André gràcies a la Patrícia mentre menjava un pezzo di pane. I m´encisa A dumenega, i escolto, molt fluixet el seu magnífic Crêuza de mä. Em sembla impensable que aquest sigui un tresor de 1984 i que jo només tinguera un any de vida quan va aparéixer. Una joia de la gran Gènova, una bona mostra d´aquells carrers de color gris i la llengua més autèntica que no és altra que la seva. És magnífic i hauria d´escriure qualsevol dia sobre el goig que em dóna el gran Fabrizio, definitiu...
No he anat a la concentració d´aquesta tarda, havia de treballar i no he pogut tancar d´hora (hauria estat massa heavy); però no m´amoïno, perquè després he passat per la plaça de l´Ajuntament -del caudillo que diu la mama- i he vist una indiferència gairebé majoritària. A vegades no queden ganes de lluitar i val la pena limitar-se a mirar, a plorar i a recordar. Em trobo estranya aquests dies, potser pel meu voltant i perquè faig les coses una mica mecànicament, com una persona amb poca sang a les venes.
M´he quedat mirant l´horitzó com una estúpida, com si m´hagués quedat paralitzada, sense ganes d´estar allà, fora de lloc per complet; he caminat fins a Guillem de Castro i els ànims de les persones semblava anar minvant a mesura que el sol s´anava amagant, havia massa persones pel centre i m´he embafat; de sobte he trobat la plaça (novament) un xic fosca, com algunes de les lletres del genovès d´or. I m´he endinsat, fora de mi mateixa, pel Carme, pel carrer de les botigues de vímet fins arribar a la plaça de la Mercè -plena d´agradable solitud i una ombra un tant tènebre. He passat per la Llotja i el bar del costat era ple d´estrangers menjant-se la runa de les fregidores mentre bevien vi i birra, cridant i amb somriures claustrofobitzants i tristos. A la terrassa del Cafetin on un dia ens vam estimar tu i jo, fa uns anys, em feia un puret i he vist com un home carregat amb una càmera professional entrava dins el bar cridant a cadascú dels que eren dins; jo l´he llençat un somriure senza paura i ell només ha gossat a mirar-me un minut. Ha aturat els cotxes que baixaven cap al carrer i tothom deia que era fora de si. A mi m´ha caigut especialment perquè sé que és un altre geni cremat, ple de vi o cognac i drogat fins a les celles. Ha desaparegut per la plaça de l´Espart, he pagat la meva birra i he caminat encara per la plaça del Tossal veient el retable un tant flamenc per al dia de sant Vicent (dilluns), he seguit per Bosseria i als pocs minuts m´he vist escrivint com em crema la vida quan no em trobo persones que se m´apropen a mi mateixa.
Estan destroçant un barri que m´estimo perquè és a prop, faran altre pegat postís i res més. Fa dos dies l´angoixa va fer que em caigués la llagrimeta, pensant en les persones que seran desarrelades de llurs orígens. He plorat tants cops que cada vegada veig més clar que aquest no és territori per a una dona vil com la que ara mateix ha acabat d´escriure...

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Preciós, preciosa, tot i que la vilesa no la veig per enlloc. No defalleixis Nona, no deixis de ser Petitona. Als que l'hem perdut, ens cal aquesta visió crítica per recordar que encara la podem recuperar.

Nona petitona ha dit...

De vegades cal posar una mica de sucre a una societat massa militaritzada i violenta que només cuida allò que pertany a cadascú... Moltes mercis per ton comentari! Petons...