dijous, 30 de setembre de 2010

Non voglio nessun ascureddu (almenys, ara mateix)

 German i Pep cridaven ahir de bon matí: volien una
guerra futbolística al parc, mentre els primers pro - vaga caminaven tocant el gran clàssic de tota marxa que es precii: Ramonet si vas a l´hort. Val, tot un clàssic al barri lluitador, al barri carismàtic de la ciutat maleïdament puta que deia el Geni; ara Benimaklet resulta ser el barri valensiano de moda entre els hippies, entre els acomodats amb rastes, rates i gossos incorporats de sèrie; de moda entre aquells que fa temps van complir la trentena i pensen que l´originalitat mai els abandonarà fins que arribin als vuitanta. Embafen i em cansen ja. Ho sento per ells.
 Bé, continuo amb la traca d´ahir. L´avinguda Valladolid em va regalar una estampa força maca: tots els bancs amb unes pintades que van romandre tot el sant dia, on es recordava la gran tasca humanitària que fan les oficines bancàries, tan macos ells, amb tants detalls i regals encoberts. Em va caure la llagrimeta mentre veia els que marxaven pel carrer Dolors Marques, tan alegres ells.
 -Tita Vero, per què canten Ramonet si vas a l´hort pel mig del carrer? -Em va preguntar en German.
 I vam començar a cantar i ballar al mig del parc mentre els senyors acomodats amb nens vestits de manera marcialment franquista ens malmiraven. Els nens i jo reiem, el sol pegava fort. I així va arribar l´hora de dinar, l´hora de revisar els treballs de dialectologia a Poetes Anònims, el fi de la vaga tan summament esperada que va ser, novament, un acte hipòcrita i descafeinat -alemenys si ho miro des de ma perspectiva, esclar.
 La putada amb la qual es pot trobar la polícia és ben grossa: avui les xarxes socials són plenes de vídeos on es demostra les injustificades càrregues policials contra els ciutadans, d´altres potser justificades ( ni ho sé ni especialment em treu la son ara mateix, us sóc franca). Ja no es poden amagar aquestes anades de bola i de porra, perquè avui tothom tenim accés a documentar les injustícies. Hi ha de tantes, però, que hauríem d´estar a cada hora filmant maltractaments, manques d´educació i un llarg etcètera.
 La gràcia flamenca per a qualsevol treballador (i dic qualsevol) és, sens dubte la gran notícia de la pujada de l´atur i les creixents -cada cop més creixents- necessitats estúpides que es van creant les persones de classe mitjana: renovacions tecnològiques, una nova casa més gran, un cotxe amb sis rodes i un milió de cavalls i no sé quina pampinopla més. 
 Perquè la intel·ligència caracteritza l´estat espanyol, perquè l´ampla majoria de la població sembla haver caigut de la parra ahir mateix, perquè qui no va aixecar-se del sofà ahir no té dret a plorar, a mamar si volen, que mamin. Total, ho fan cada dia...

                                                                                                                                      A la foto, L´Alguer

dimarts, 28 de setembre de 2010

Massa sovint es fa de nit... (No sense)

Quan de sobte notis una solitud no sobtada,
sabràs que has arribat al punt àlgid
i que res era ni és el que volia ésser,
pel pur abandó, per la pura foscor...
Però sobretot perquè acaba el sol
i tothom i totdon sembla tenir una destinació,
definida o no, tant se val.
Uns es miren els altres al tren i volen parlar,
no els hi surten les paraules, però això,
o els mots -com a mi m´agrada dir,
no és cap secret, és igualment vàlid.
Ens cansen les falses expectatives,
pensem que nosaltres, que el nostre entorn...
bé, el vostre entorn és magnífic
quan ni tan sols teniu caliu a vostres ànimes.
Hi ha qui no volem obrir els ulls, per pur fàstic
i per cansament, cada dia veig el mateix:
una hipocresia embafadora,
uns petits rajos de llum fosca i tímida...
Puix que la muntanya m´amaga
i els ulls rasgats d´un home asiàtic
                                                            defenen ma tesi d´estimar les estrelles.

dijous, 16 de setembre de 2010

Le feu... (fum, fum, fum!)

 Van caminar de valent per veure les restes d´un castell d´aquells que van quedar desfets pel pas dels dies i segles: no feia gaire sol i, tot estar a Osona, la calor era de les que embafen fins que et quedes sense a penes respiració. 
 El castell, però, està protegit per unes tanques i no es pot accedir de cap manera suposadament legal, pràctica i ràpida; cartells per tot arreu avisen: entrar dins els envans enderrocats suposa risc mortal encara no sé per quina raó. Alguns, però, hi entren. I fora.
 Hi ha un home que no sabem ben bé com governa allò de l´autoritat eclesiàstica, cuida dels bisbes, de les mongetes (no de les tendres, de les altres) i tota la caspa aquesta que s´encarrega de posar la mà mentre reneguen de sa vertadera història. Bé, aquest home pensa trepitjar una terra un pèl reivindicativa: aquesta nació va sortir al carrer quan els hi van pujar el preu del pa per queixar-se: perquè el pa és un aliment bàsic, quasi de primera necessitat. Si un treballador ni tan sols pot pagar una barra de pa, si no es té accés ni tan sols a una llesca fina alimentària...malament va el sistema inventat. Aquesta nació es va pujar pels envans i aquesta mateixa nació crida ben alt, puix que hi ha sectors religiosos, ateus, agnòstics, descreguts i el que sigui... però si estem en un punt crític... Per què he de pagar la visita d´un senyor vestit de blanc, amb una creu sota la qual s´amaga quan li ve de gust? Això diu aquest territori, amb tota la raó del món.
 Són fantàstics els concerts, les processons, les manifestacions... sempre i quan les subvencioni qui vulgui fer públic allò que li roti. Si els calers han de sortir de persones que -en molts casos- lluiten per tenir més d´una llesca de pa, mal sistema aquest que es van treure de la butxaca fa tants segles. Potser cal que imitem els crits que un dia van fotre els nostres veïns europeus (al fifty fifty, perquè són molt especialets, of course), que ja està bé de tanta castanya políticament correcta... no?
 Al cap i  a la fi, el castell d´Orís i els funcionaris eclesiàstics (bé...ampliem el ventall a polítics i altre tipus de runa) tenen molt, però que molt en comú. Jo m´estimo més les runes del castell d´Osona. Va fer molt de goig.