dijous, 30 de setembre de 2010

Non voglio nessun ascureddu (almenys, ara mateix)

 German i Pep cridaven ahir de bon matí: volien una
guerra futbolística al parc, mentre els primers pro - vaga caminaven tocant el gran clàssic de tota marxa que es precii: Ramonet si vas a l´hort. Val, tot un clàssic al barri lluitador, al barri carismàtic de la ciutat maleïdament puta que deia el Geni; ara Benimaklet resulta ser el barri valensiano de moda entre els hippies, entre els acomodats amb rastes, rates i gossos incorporats de sèrie; de moda entre aquells que fa temps van complir la trentena i pensen que l´originalitat mai els abandonarà fins que arribin als vuitanta. Embafen i em cansen ja. Ho sento per ells.
 Bé, continuo amb la traca d´ahir. L´avinguda Valladolid em va regalar una estampa força maca: tots els bancs amb unes pintades que van romandre tot el sant dia, on es recordava la gran tasca humanitària que fan les oficines bancàries, tan macos ells, amb tants detalls i regals encoberts. Em va caure la llagrimeta mentre veia els que marxaven pel carrer Dolors Marques, tan alegres ells.
 -Tita Vero, per què canten Ramonet si vas a l´hort pel mig del carrer? -Em va preguntar en German.
 I vam començar a cantar i ballar al mig del parc mentre els senyors acomodats amb nens vestits de manera marcialment franquista ens malmiraven. Els nens i jo reiem, el sol pegava fort. I així va arribar l´hora de dinar, l´hora de revisar els treballs de dialectologia a Poetes Anònims, el fi de la vaga tan summament esperada que va ser, novament, un acte hipòcrita i descafeinat -alemenys si ho miro des de ma perspectiva, esclar.
 La putada amb la qual es pot trobar la polícia és ben grossa: avui les xarxes socials són plenes de vídeos on es demostra les injustificades càrregues policials contra els ciutadans, d´altres potser justificades ( ni ho sé ni especialment em treu la son ara mateix, us sóc franca). Ja no es poden amagar aquestes anades de bola i de porra, perquè avui tothom tenim accés a documentar les injustícies. Hi ha de tantes, però, que hauríem d´estar a cada hora filmant maltractaments, manques d´educació i un llarg etcètera.
 La gràcia flamenca per a qualsevol treballador (i dic qualsevol) és, sens dubte la gran notícia de la pujada de l´atur i les creixents -cada cop més creixents- necessitats estúpides que es van creant les persones de classe mitjana: renovacions tecnològiques, una nova casa més gran, un cotxe amb sis rodes i un milió de cavalls i no sé quina pampinopla més. 
 Perquè la intel·ligència caracteritza l´estat espanyol, perquè l´ampla majoria de la població sembla haver caigut de la parra ahir mateix, perquè qui no va aixecar-se del sofà ahir no té dret a plorar, a mamar si volen, que mamin. Total, ho fan cada dia...

                                                                                                                                      A la foto, L´Alguer