Dilluns vaig pensar: i si la vida em canvia un dissabte? I si de sobte, camino sense rumb per Numància, aquell llarg carrer ple d´arbres, d´obagues, de literatura decadent? Tot és possible i és possible si no es pensa gaire. En realitat no em fan falta més d´un parell de dies, no em fa falta companyia: no vull absolutament res que no em sigui aliè i sé que ho trobaré.
Fa un parell d´anys, quan el papa es va quedar sense cama i tots ploràvem a ma casa, sense dormir a la nit ni al dia i els crits començaven a emplenar aquell pis de noranta metres quadrats, vaig agafar el Bakarka I plorant. I cada matinada fugia al balcó i em mirava els nois aquells del quart pis que ara toquen la guitarra i foten igual que els Pata Negra fotien al veí vell a Bajarse al moro. I la llengua basca em va acompanyar fins que el dia de l´examen no podia amb ma ànima i vaig trencar a plorar pensant que el neguit m´acompanyaria mitja vida; hi era l´Ainhoa, que avui és mare i aquella tarda em va ajudar, mirant-me als ulls i acaronant-me els cabells.
Ara al papa li manca vista i ara la Marie és morta i no suporto ésser sota aquell sostre embafador. No tinc temps material per a una llengua que em va copsar, que em va ajudar (en Mikel bé ho sap); d´ell tampoc sé res, només que ens continuem estimant des de l´oblit més absurd i els dos en tenim una culpa enormement gran. Però ell em recorda i jo mentre hi penso. He aprés a estimar a la gent de mon voltant i els estimo perquè ho necessito, qui em cuida ha de sentir-se estimat per mi, almenys m´agradaria que es sentís. I si per una d´aquelles coses de la vida qualsevol dia em quedo mancada de cor, ja deixaré d´estimar.
No crec que hagi de dir qui era en Ramon LLull, les dades són només nombres i mots informatius que em serveixen de ben poca cosa ara mateix; és un dels meus ídols més directes i amb això sobra, de lladrucs ja vaig ben servida cada dia. Mentre llegia l´Evast e Blanquerna aquella tarda de l´any 2006 a prop de la mar, la mama va trucar amoïnada i dissabte érem l´Anna i jo a Perpinyà. Ara ja no hi ha el petit whiski ni la pudor a fum a les cortines, tot i que el pis de l´avinguda Valladolid continua tenint l´aire tenebrós i abandonat de fa uns quinze anys, amb els quadres dels sants, les fotografies dels anys setanta i l´ocell dissecat a l´entrada. De la mansió ja en parlaré, perquè ocuparia ratlles i ratlles i m´arribaria a avorrir a mi...aquest estiu reprendré les lectures d´en Llull si tot va bé. Ara esperaré pacientment fins les 8.35 de demà dissabte...i obriré els ulls.
