No ho sé pas, com tantes altres coses al món; aquest món gira en el sentit contrari al que jo voldria i no es pot aturar. Fa un any, just un, réiem a la sala blanca, no sé si a les tres de la matinada o a les sis d´un dia qualsevol, on cadascú de nosaltres escapava de la crua realitat. Només queden uns mesos on faré que El foc creixi a la velocitat que jo vulgui, em costa tant avançar per unes putes lletres que volen lloar ma terra!
La muntanya humanitza, allibera, regala oxígen... Collsacabra m´ho va demostrar quan més equivocada estava, just l´estiu passat. La rutina, el País Valencià, la ciutat maleïdament puta em treu de polleguera i res em pot lligar a un territori que només em va veure nèixer, que no em veurà morir.
La sala blanca del Cèsar tenia una maquineta de cafè i aigua calenteta per fer te, per fer qualsevol infusió; els xiscles i les rialles segurament van fotre més d´un aquell dia -no nit. Sopa de sobre, sopa d´Hacendado, súmmum de la nouvelle cuisine amb croutonets de pa durs i pudents; finestres blanques per tot arreu, em sembla per uns moment estar a la clínica mental on treballava el Doctor Caligari, on va entrar Franzis cercant en Cesare... Ens mirem i el far dóna la poca llum al matí encara tancat i inexistent, la terrassa és plena de runa, hauria cantat allà tota la nit, però l´hotel no era buit. La sala psiquiàtrica i els envans plens de sentències es barrejaven amb l´esperit de la dona major que netejava espantada: ningú se l´estimava i l´hauria fet un petó, però tot just que arribàvem de Sitges, de menjar pa bufat, de riure del plugim, de la mar empipada.
No sé què passarà, de debò que no ho sé, però queda tan relativament poc de temps per arribar al Mar i Cel i quedar-me enfonsada en el modernisme continu!
