dijous, 3 de febrer de 2011

V-E-R-T-Í-G-E-N

És una sensació estranya, potser propera a l´assassinat,
però l´assassinat mental. Passen els anys i t´adones cada
cop millor d´allò imprescindible. Tanques els ulls i de sobte, veus petites bombolles sortir de la Malvarrosa. I
camines per la Nau i la histèria per l´ascensió social et desconcerta. Creus sentir una musiqueta que potser té son orígen a ta pregona sordesa. T´aixeques del llit sense saber la raó. Però notes una immobilitat espantosa que et lliga al moviment més purament estètic. El replà és buit, enfront el mateix Ateneu on un dia parlava el Gimferrer. L´autèntic ensurt és la passivitat i també l´estatisme. Aucells que pinten els llavis de les dones que viuen de sa façana exterior puix que la interior no existeix. Obscurantisme, manca d´aportacions. Under it.  No sé què més pot portar al vertígen absolut, potser el carrer Llibertat que està tallat per obres...





El Raval