dijous, 3 de febrer de 2011

V-E-R-T-Í-G-E-N

És una sensació estranya, potser propera a l´assassinat,
però l´assassinat mental. Passen els anys i t´adones cada
cop millor d´allò imprescindible. Tanques els ulls i de sobte, veus petites bombolles sortir de la Malvarrosa. I
camines per la Nau i la histèria per l´ascensió social et desconcerta. Creus sentir una musiqueta que potser té son orígen a ta pregona sordesa. T´aixeques del llit sense saber la raó. Però notes una immobilitat espantosa que et lliga al moviment més purament estètic. El replà és buit, enfront el mateix Ateneu on un dia parlava el Gimferrer. L´autèntic ensurt és la passivitat i també l´estatisme. Aucells que pinten els llavis de les dones que viuen de sa façana exterior puix que la interior no existeix. Obscurantisme, manca d´aportacions. Under it.  No sé què més pot portar al vertígen absolut, potser el carrer Llibertat que està tallat per obres...





El Raval

1 comentari:

Anònim ha dit...

Jo també sent aquest vertígen moltes vegades i crec que la seua causa la constitueix el fet de viure en un món que no entem i és que la consciència és una far que il·lumina el nostre interior que ens condueix a crear obres crítiques, sinceres, plenes de vida i potser també de bellesa. Però fa que no entenem el món exterior, un món mancat de consciència i de llum; caraceteritzat per la superficialitat, la fedresa, la sacralització del que s'aconsegueix sense esforç, la bestialitat, la violència... L'única esperança per poder viure en aquest món extern tan diferent del nostre món intern és intentar canviar-lo, sols així, cada vegada ho crec més, en desapareixerà aquest vertigen
Maria