dimecres, 6 de juliol de 2011

Pum! Qui és? La pulisía!

Fa uns mesos em vaig perdre pel carrer Bosc, quan el sol emblavia cada racó de ma ciutat predilecta. Els dos homes, mentre, fumaven  maria i em detallaven els problemes de viure a la garjola. El dels ulls blaus es deia Paco i el lleig, Adrián. No suportaven la ciutat blava i blanca, no suportaven la vida. Però em van conéixer i de seguida els hi vaig orbrir els ulls, perquè tenien les nines massa dilatades i el nas massa embafat.
Paco entrava per Bosc i em va aturar; em va agafar del muscle i em va dir que si tornaríem a parlar. Jo només li vaig dir que no ho sabia, puix que tants racons no podien assegurar un retrobament segur. Va riure, li vaig demanar que em llencés una mica de fum i es va perdre Bosc baix cantant qualsevol cosa.
Joan sempre ha tingut gresca amb la pulisía. Diu que li tenen cert odi, que no el suporten. Ell viu com vol viure, potser la pulisía no, no tenen una consciència neta ni tranquil·la. M´estimo en Joan perquè, tot i no veure´l gaire, som persones de lletres compromeses, perquè som -realment- com els marits de la gran "Aquí no paga ni Déu" del Dario Fo: d´aparences no acabem d´entendre.
 Tant me fa no tenir feina, tant me fa no tenir papers, tant me fa no tenir pàtria tàctil. Però si m´afecta no tenir opcions, no poder trasmetre ma veu, no vull aquell desassossec.  Dels envans de les ciutats, de la vida a la garjola i dels porcs amb ferides grans a les espatlles ja en parlaré un altre dia. Aquest era un lleu homenatge a aquells que no entenem els pum.